JOAQUIM GARCIA
GIRONA. (2021). Seidia. Edició a cura
d’Òscar Pérez i Ramon París. Benicarló. Onada edicions.
De fita històrica va ser qualificada l’edició que l’any 2000 van fer
d’aquesta obra, els seus actuals editors, Òscar Pérez i Ramon París, ja que
l’obra d’aquest escriptor nascut a Benassal, feia vuitanta anys que no es
publicava. De la mà dels mateixos editors torna ara una nova edició revisada i
ampliada. Totes aquelles dècades de silenci van fer que mossèn Joaquim Garcia
Girona, fóra pràcticament un desconegut, malgrat la importància d’aquest poema
èpic en el moment i en el lloc on s’escriu.
Garcia Girona va nàixer a Benassal (Alt Maestrat) l’any 1867 i de ben jove
ingressà al Seminari de Tortosa, on va realitzar els seus estudis religiosos. Una
vegada ordenat sacerdot fou rector dels seminaris de Saragossa, Còrdova, Oriola
i director espiritual del de Baeza, on va morir l’any 1928. Però malgrat
aquestes destinacions tan allunyades de la seva terra, sempre va romandre en
ell la preocupació per la seva llengua. L’any 1901 entra en contacte amb Antoni
M. Alcover i es convertirà en un estret col·laborador seu: “També tinch un bon muntó de paraules i refranys
del llenguatge vivent, quines cédules aniré fent á mida que me hu permitixquen
mes acupacions”, li escriu en una carta al mossèn manacorí.
L’amor a la seva terra i a la seva llengua l’impulsen a escriure Seidia. Ho
expressa en una carta a Alcover l’any 1906: “M’hay capficat en qu’el nòstre Maestrat y Plana de Castelló, capsalera
del Reyne de Valencia, tinguen sa llegenda, son petit Canigó”, i dos anys
després en una altra carta li parla de l’extensió que ha assolit el poema i de
l’esforç que li ha suposat “tot per amor
a nostra estimadíssima llengua”. L’elaboració del poema li porta prop de
quinze anys i contínuament li demana opinió a A.M. Alcover, el qual li fa
arribar també les opinions de Costa i Llobera i Joan Alcover. Finalment veurà
la llum pública l’any 1920, després de guanyar els Jocs Florals de València
l’any anterior.
Seidia posa en vers un episodi
històric que narra el rei Jaume I en la seva Crònica i que abraça des de la
presa d’Ares i Morella fins a la conquesta de Borriana. En aquest marc històric
situa Garcia Girona la llegenda del romanç amorós entre el cavaller Artal, fill
d’en Balasc d’Alagó, i l’heroïna musulmana Seidia. El treball de quinze anys es
deixa notar en el poema molt ben pensat i executat i on s’endevinen les
diverses fonts d’inspiració: les cròniques dels nostres clàssics, sobretot la
de Jaume I, els treballs històrics dels seus conterranis i les llegendes que
encara circulaven oralment en els pobles que hi apareixen. Les principals fonts
literàries són la del poeta provençal Mistral i sobretot el seu admirat Jacint
Verdaguer pel que fa a formes mètriques i altres elements típicament èpics: “I com no anava jo a inventar la pólvora,
vaig i ampro lo mole d’algun que atre dels mestres” –va escriure el poeta
de Benassal–.
El poema, escrit en ortografia prefabriana, ha estat adaptat pels editors a
l’ortografia actual, per tal de facilitar la lectura i comprensió de l’obra
sense afectar-ne la mètrica, el ritme i la rima. Així mateix un ampli glossari
al final del llibre facilita el coneixement d’aquelles paraules menys habituals
o massa localistes. L’edició d’aquest llibre en l’any del seu centenari és per
tant una bona ocasió per conèixer o tornar a llegir un autor l’obra de la qual,
en el seu dia el professor Sanchis Guarner va dir que era molt superior i molt
més significativa que les líriques exaltacions que tant sovintejaven en els
Jocs Florals. Seidia, com diu Ramon
París, “és un veritable monument a la
llengua, la història i la cultura d’aquest país”.
Josep Manuel San Abdón
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada