ENTREVISTA A VICENÇ PAGÈS JORDÀ

 

Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) porta una llarga trajectòria com a escriptor, és autor de novel·les d’èxit com ara Els jugadors de whist o Dies de la frontera. El seu darrer llibre és Memòria vintage (Editorial Empúries), on recull quatre-cents termes que en el seu moment van ser molt populars i que ara es mantenen vius en la memòria dels nascuts en els anys seixanta i setanta del segle passat. L’autor recrea des d’un punt de vista personal els costums, els objectes, la música, el cinema o la televisió, que van ser importants en la formació de la seua generació. Sobre el contingut d’aquest llibre li hem fet aquestes preguntes al seu autor.

 

Per què li has donat format de diccionari al llibre?

Delegant l’ordre en l’alfabet m’estalvio decidir si és més important la tecnologia, la música, l’escola o la literatura. M’agrada aquest ordre perquè és una forma atzarosa, antijeràrquica, d’organitzar el contingut i de propiciar veïnatges fecunds entre paraules i conceptes que no solen aparèixer un al costat de l’altre.

Podríem dir que Memòria vintage seria un intent d’ordenar el món de la vostra generació, però al mateix temps evitar que aquest món es perda?

Podríem, si bé el llibre se situa a mig camí entre el jo individual i el jo generacional. Per mi no importa només l’edat, sinó el barri, la família, els amics, les lectures, les experiències... No aspiro a representar una generació, sinó que parteixo de la meva experiència: només parlo del que conec, i sobretot del que m’agrada. Per això en el llibre no hi ha gaire futbol, però sí spaghetti western. 

 En el llibre apareix l’època de la teua joventut, i la joventut, en general, és el temps de la felicitat, però em sembla que tampoc vols caure en una falsa nostàlgia, perquè va ser un temps, on hi havia Franco, el garrot vil o la repressió contra el català, entre altres coses terribles.

Exactament. Em molesten els productes estil Yo también fui a EGB, que recullen fotos amb els productes que es consumien i eludeixen la repressió de l’època. Era molt diferent ser jove a Figueres o ser-ho a San Francisco, prendre tripis a Woodstock o sortir al carrer a demanar l’Estatut d’Autonomia. No faig un balanç genèric, sinó per àmbits. Per exemple: l’abisme generacional era molt acusat, l’escola era més exigent que empàtica, llegíem més que ara... Tot plegat és una barreja de virtuts i defectes pròpia de l’època, avui impossible de recuperar (cosa que en part és una sort).

Una de les característiques dels vostres anys joves era el tedi. Però això va tenir com aspecte positiu que us vau aficionar a llegir, encara que fóra per omplir el temps.

Entenc el tedi com una condició per a l’autoconeixement i per a la creació. El perill d’accedir en tot moment a productes culturals plaents és que no es produeixi la cristal·lització del jo, que requereix temps, soledat i silenci.

La televisió i sobretot el cinema van constituir la vostra educació sentimental.

Bé, i les converses, els llibres, els còmics, els discos... Com fan els joves d’ara, escoltàvem música i vèiem pel·lícules i sèries, però no hi havia gaire per triar, o sigui que vam accedir a una sèrie de continguts que ens van formar una mica per casualitat: programes com La Clave o Estudio 1, i a vegades meravelles de l’època, com La taronja mecànica o The Clash.

Una de les característiques de ser una generació que ha passat del món analògic al digital, és que en els anys 70 i 80 hi havia l’absència de tot el que ara trobem imprescindible per a viure, i per contra, coses que en aquell moment consideràveu imprescindibles han desaparegut.

Cert. Em sento a la frontera. Recordo com era el món abans d’internet (de fet, abans que es posessin de moda els ordinadors personals), però no ho reivindico com un temps millor. Visc en el present (quin remei!), però em molesta que desapareguin paraules que he sentit a dir sempre, i em fastigueja l’aparició de tòpics omnipresents com “zona de confort”. Amb Memòria vintage he intentat donar una forma amable a aquesta sensació de ser anacrònic. 

Al diccionari hi ha quatre-centes entrades. Quin criteri has seguit per seleccionar-les? S’han quedat moltes coses fora?

El criteri principal era que en sortís un llibre de mida raonable. Em vaig fixar el límit de 365 entrades, perquè fos possible llegir una entrada cada dia de l’any, i vaig acabar escrivint-ne unes quantes més. He eliminat unes quantes entrades que, una vegada rellegides, no em feien el pes. Sobretot he volgut parlar del que he conegut directament. El to pot ser crític, humorístic o elogiós, però sempre personal.

Josep San Abdón