dimarts, 18 d’agost de 2020

ELS CAMINS DE LA MEMÒRIA

 


JESÚS BERNAT AGUT( 2020). El camí i la mar i altres contes en paper. Benicarló. Onada edicions.

Els nascuts abans dels anys seixanta del segle passat, com és el cas de l’autor d’aquest llibre i el meu, hem tingut l’oportunitat, no sabria dir si afortunada o no, de conèixer el món antic i el modern.

Aquest recull de narracions amb el qual Jesús Bernat Agut va guanyar el 15è. Premi Vila d’Almassora, és un viatge a aquest món ja desaparegut de la infantesa i joventut de l’autor amb un gran component autobiogràfic. En aquest sentit és significatiu el relat que dóna títol al llibre en què el narrador refà el camí que havia fet molts anys durant l’adolescència per anar del poble fins a vora mar, on els seus pares regentaven una taverna, i observa els canvis que ha patit l’horta, devastada per la construcció descontrolada d’urbanitzacions, algunes mig abandonades o en espera de comprador. “Hi ha moltes vides, però, que es troben lligades a un camí concret.” Es pot llegir en aquest relat i al voltant d’aquestes vides es van configurant les històries del llibre.

L’espai concret on es desenvolupa el llibre és la platja d’Almassora, i malgrat que jo no he estat mai en aquest poble de La Plana tinc la sensació que és un univers molt conegut per a mi. En la taverna, al voltant de la qual giren les històries, veiem l’arribada dels primers turistes, que em recorda l’arribada dels primers turistes al meu poble. Se’ls veia com uns sers exòtics, que parlaven llengües estranyes, i front a ells uns altres individus, igualment exòtics que intentaven xampurrejar quatre paraules en la seua llengua. Podríem dir que era un intercanvi d’exotismes, en què uns aprofitaven per a fer unes pessetes i els altres per a fer unes àpats exquisits, potser sense les condicions sanitàries que ara s’exigeixen, però amb menjar fresc i a molt bon preu. Aquest ambient queda molt ben reflectit en el relat Ximo, cuiner (set receptes i dues més).

També es reviu el costum de molts pobles valencians, els que estaven una mica allunyats de la mar, d’anar a passar l’estiu a la platja en cases de camp o d’altres maneres una mica precàries. El bar era un lloc per trobar beguda fresca o una mica de companyia per a fer petar la xerrada. Gent de costums senzilles que gaudien amb poca cosa, com en la narració Mos quedem!

 La taverna del llibre, com molts establiments d’aquest tipus i d’aquella època, eren un centre de relació social, entre propietaris i clients s’establia unes relacions gairebé familiars, i malgrat que només prengueren un got de vi i quatre olives, sempre eren benvinguts, la confiança entre uns i altres era total.

Em fa la sensació que actualment estem molt uniformats, però en aquells temps a tots els pobles hi havia personatges pintorescos que gaudien de molta popularitat i amb una bona història darrere. A El camí i la mar, en trobem uns quants. Grandó, un personatge de setanta anys que de jove contava que va emigrar a França. Teresa una dona gran i fadrina que ajudava en el bar. Ismael, el llaurador generós. Enrique el de Cuba, sempre preparat per amenitzar una festa. El sinyó Pepe sempre disposat a contar les mateixes històries. Tot un seguit de personatges que protagonitzen cadascun d’ells una narració.

Hi ha un relat molt colpidor que és Un onze de setembre, data assenyalada per molts esdeveniments històrics, però que per al narrador té un significat molt diferent, ja que va morir la seua mare en un accident de cotxe en unes vacances a Alemanya. Tot i això la resta de narracions gaudeixen sempre d’un toc d’humor, malgrat estar impregnades sovint per la nostàlgia del pas del temps i d’un món ja desaparegut definitivament.

El camí i la mar i altres contes en paper (vint en total), el segon llibre que publica l’autor, són d’una gran maduresa narrativa, molt ben resols i un autèntic plaer la seua lectura.

Josep Manuel San Abdón

Cap comentari:

Publica un comentari