diumenge, 26 de juliol de 2020

ENTREVISTA A JOSEP BALLESTER


Josep Ballester és catedràtic de Didàctica de la Llengua i la Literatura de la Universitat de València. Com a escriptor té una àmplia obra publicada i ha conreat diversos gèneres com la novel·la, la poesia i l’assaig. I ha rebut premis tant reconeguts com el de novel·la Ciutat d’Alzira, els de poesia Vicent Andrés Estellés i Joan Roís de Corella i el premi d’assaig Josep Vallverdú de Lleida 2018 amb el llibre Atles d’aigua i de pedra. Cartografies de la creació, publicat per Pagès editor. Un llibre que és una invitació a viatjar amb una altra mirada i del qual hem parlat amb l’autor.

Una de les coses que em crida l’atenció és el punt de vista narratiu. De vegades ets tu el narrador i d’altres dónes la paraula a algun edifici o sobretot als rius.

Jo jugue a canviar punts de vista, perquè pense que el punt de vista es fonamental en el fet literari i en aquest cas he volgut jugar amb el punt de vista i sobretot donar-li vida a objectes o elements de la natura que diguen també la seua. El món, un escriptor, l’ha de veure des del punt de vista de la ficció, fins i tot canviant eixos punts de vista que de vegades semblen peculiars, però pense que el més important com a escriptor és veure tots els cantons, fins i tot, podríem dir, totes les cares de la Lluna.

Parlem dels rius: en les tres entrades protagonitzades pel Danubi, sembla que li has donat veu perquè ell ha estat testimoni de la tràgica història d’Europa, sobretot en el segle XX.

Els rius en el llibre són importants. Jo he nascut en Alzira, que en àrab significa illa, i no és que fora una illa de mar, sinó que era una illa en plena ribera, però que estava envoltada pel riu Xúquer, que significa Devastador. Per tant a mi les ciutats amb riu em criden molt l’atenció i sempre les faig meues, m’interessen des de molts punts de vista. Fins i tot depèn del costat de la ciutat en què estigues, és una ciutat molt diferent.

El Danubi del que tu parlaves, efectivament és el gran testimoni natural de la història tràgica d’Europa, perquè la història d’Europa té molts moments tràgics, i aquest riu representa un poc això. Es pot contar la història, almenys del centre d’Europa des del punt de vista del Danubi, perquè recorre d’una banda a l’altra tota l’Europa Central. Des d’aquest punt de vista m’ha interessat mirar la humanitat com el llop que ataca el mateix home, i el Danubi ha jugat amb aquest personatge i amb aquest punt de vista, perquè és qui ho ha vist i qui ho ha viscut tot, mirant-ho amb una certa distància, que és el que interessava.

I parlant de rius, dius que et fascinen els ponts. Per què?

Perquè segurament he nascut en un poble on no hi havia molts ponts, però hi havia el pont de ferro, que ara ha complit cent anys. El punt de vista no és el mateix d’un costat que d’un altre del riu. Per exemple Budapest, que de fet són dues ciutats diferents, una part és Buda i l’altra és Pest, que són molt diferents, fins i tot arquitectònicament. Els ponts són des del meu punt de vista un element de l’arquitectura especialment estimable, i sobretot perquè em dóna la sensació de pas del temps i allò que pareix que res no perdura, i des d’aquest punt de vista també m’interesse. I fins i tot en el centre del pont, es veu el món ben diferent.

En el teu recorregut per aquest atles, sembla que sents predilecció per visitar aquells espais que han estat poblats per artistes, sobretot escriptors, que han sofert cert grau de marginalitat, o si més no, han estat poc assimilats pel sistema. Estem parlant del marqués de Sade, el grup de Bloomsbury, Kafka, Mary Shelley, Baudelaire, Pío Baroja o Pasolini.

Des d’aquest punt de vista que em comentes poden haver estat en algun moment marginats o fora del sistema, però en el fons tampoc és així, perquè Kafka s’ha convertit en el gran referent de la narrativa del segle XX i XXI, mai no ho era dit ningú en el seu moment, o el mateix marqués de Sade o Mary Shelley. La història ha acabat posant-los en l’element canònic. Però sí, m’interessa la part fronterera de la literatura on de vegades estan les qüestions molt més riques i més polièdriques o més interessants. Per exemple Pasolini que és un personatge que tots els coneixen com un home de cinema, però que té uns assajos molt interessants, i fins i tot com a poeta en la seua llengua, el friülès, també és molt interessant, ell sempre juga des dels marges de la societat i des dels marges de la Roma dels últims anys que va viure.

Presència destacada en el llibre tenen també aquells escriptors que han patit o mort en l’exili; Descartes, Stefan Zweig, Clarice Lispector, Walter  Benjamin o Roman Jakobson.

Això també té a veure amb una altra de les meues dèries. L’anterior llibre d’assaig que vaig traure fa un parell d’anys es deia Diàspores. Paraules i geografies de l’exili, i també jugava en aquest sentit. Crec que en el fons tot ésser humà és un exiliat, perquè en algun moment ho ets tant en la teua terra com en altres geografies. Jo quan parle de geografies, no només parle de geografies tangibles. Hi ha molta gent que no se sent a gust ni en la realitat que viu i fins i tot fa una vida d’exiliat, i aleshores jugue un poc des d’aquest punt de vista. De vegades parlem dels exiliats de la República durant el franquisme, però els exiliats són permanents. Pensem en tota la gent que ha de fugir de la seua terra siga d’Àfrica, siga d’Amèrica o siga inclús d’Europa, que fuig per a buscar-se altres realitats, i això és molt complex, perquè has de canviar fins i tot de pell per a sentir-te a gust en un altre territori o en una altra realitat, la qual cosa és molt complicada.


Josep Pla diu que “l’única manera de viatjar i observar alguna cosa és anar a peu i amb tota calma.” Crec que tu comparteixes totalment aquesta opinió, i per això reivindiques el viatge amable i civilitzat i sense Google Maps.

Exacte. El Google Maps pot ser una eina molt estupenda per no perdre’s quan vas a un lloc molt concret, però aquest llibre va en contra de mirar el Google Maps, és a dir, caminar, passejar, viatjar amb lentitud, amb tranquil·litat, reflexionant, inclús, també perdent-se. Quan algú es perd amb ganes de perdre’s, això també ajuda a mirar el món d’una altra manera. És el que reivindicaven Baudelaire o Walter Benjamin. Però en ple segle XXI, no hi ha geografia, ni petit riuet que no estiga cartografiat, per unes eines realment fantàstiques, això a mi no m’interessa, a mi m’interessa el punt de vista de les persones i sobretot la reflexió a partir dels espais, no solament els tangibles, sinó els espais metafòrics que formen part de la nostra realitat. Inclús en algun moment, no parle només d’espais ideals, sinó que parle d’altres realitats molt més dures, com per exemple de les realitats de l’escriptor Roberto Bolaño que parla dels feminicidis en la frontera entre els Estats Units i Mèxic, en què tots els anys apareix una llista molt llarga de dones assassinades, i mai no es troben els culpables.

Al llibre trobem una geografia de la barbàrie, reflectida en la destrucció de l’Iraq i sobretot en l’espai dedicat a la novel·la de Roberto Bolaño 2666, com acabes de dir. ¿Vols reivindicar en aquestes pàgines la paraula, l’art i la cultura com a grans metàfores contra la mort?

Sí, en el fons és això. La paraula, en certa manera, és una de les eines que té l’ésser humà, primer per a lluitar en la solitud en la qual ens trobem. Recorde que en una pel·lícula, un catedràtic d’universitat li pregunta a un estudiant perquè llegia i ell respon que llig per saber que no està sol. És això, una lluita contra el buit i la barbàrie que a vegades ens volta i que pensem que no ens toca, però que ens toca a tots. Quan un ser humà pateix un element repressor, qualsevol dictadura, qualsevol persecució, en el fons, també ens estan perseguint a nosaltres, per tant la paraula, la geografia que sempre té molts significats i molts punts de vista ens ajuda a lluitar contra eixa geografia de la barbàrie que sí que existeix. Els valencians tenim també geografies de la barbàrie que no hauríem d’oblidar, sobretot per a no repetir-les. De vegades també ens oblidem, perquè les llibertats ens han costat, hi ha que lluitar cada dia per elles, perquè sembla que en els últims anys a l’estat espanyol algunes llibertats es puguen perdre.

Josep Manuel San Abdón


Cap comentari:

Publica un comentari