ENTREVISTA A JOAN ESCULIES

Joan Esculies és escriptor i historiador. Ha publicat assajos, articles acadèmics i biografies centrats en el catalanisme polític del segle XX. És un dels grans especialistes en el president Josep Tarradellas. És professor col·laborador de la Universitat Oberta de Catalunya, columnista dels periòdics El País i Ara, i analista polític a Ràdio Nacional d’Espanya i TV3. Va publicar fa uns mesos Ernest Lluch. Biografia d’un intel·lectual agitador (Ed. La Magrana) i també l’edició en castellà, Ernest Lluch. Biografía de un intelectual agitador (Ed. RBA), llibre guardonat amb el Premi Gaziel de biografies i memòries. Sobre el contingut del llibre vam mantenir aquesta conversa amb l’autor.

-                     El llibre està dividit en quatre geografies. Anirem fent un petit tast de cadascuna d’elles perquè el llibre conté molta informació. Comencem per la primera. Ernest Lluch abans de començar la carrera treballa durant alguns temps de comercial de l’empresa del seu pare i recorre, com ell diu, les Espanyes. Això va ser molt important per a la seua concepció de l’estat. És així?

Sí. El seu pare tenia un petit taller de cinturons, de corretges, d’elàstics de persiana. Ell va viatjar bàsicament per Madrid, per Castella, Extremadura i també pel Nord. Va considerar que aquells viatges d’adolescència li havien donat un coneixement molt important d’allò que era la geografia espanyola, i potser ho va mitificar una mica, però és cert que en aquells anys, pel que veiem en les cartes que enviava a la seva família, estava molt atent a allò que passava i al paisatge que veia. Això li fa reflexionar sobre una Espanya que només havia llegit i no havia conegut fins aleshores.

-                     Ell mentre va seguir estudiant, encara que a son pare no li agradava, perquè volia que continués el negoci familiar.

Exactament no estudiava. El que va fer després d’aquests dos anys de viatjant de comerç, es enrolar-se en el servei militar voluntari per a poder fer-lo a Barcelona, i poder continuar en el taller de son pare, però en aquest servei militar es troba un company que li diu: “Mira, podries estudiar Econòmiques, perquè és un dels estudis que es poden fer a la nit. I així, als matins fas el servei militar, després pots ajudar al taller de ton pare i al vespre vas a la facultat.” I així va ser com es va enrolar en la Facultat d’Econòmiques, perquè sinó potser haguera estudiat Medicina, per exemple.

-                     Una figura molt important en la seua formació va ser Fabià Estapé.

Fabià Estapé, que havia estat catedràtic a Saragossa, va venir un dia a Barcelona a fer una xerrada. Va dir que la Universitat de Saragossa tenia una biblioteca més important que la de Barcelona, i aleshores Lluch, que tenia una curiositat molt gran, i n’estava orgullós a més a més, se’n va anar amb un company a Saragossa a comprovar allò, i això va agradar molt l’Estapé, i un parell d’anys després quan va venir a fer de catedràtic a Barcelona, es van posar en contacte, i d’aquí va nàixer una relació d’amor amb molts alts i baixos, però que va durar tota la vida. Va ser el seu director de tesi.

-                     En el llibre es diu que Ernest Lluch va tenir tres grans amor, Fabià Estapé, Dolors Bramon i Felipe González.

En aquells anys 80 es deia això. El que passa és que en l’any 84 es separa de la seua senyora, i l’any 86 Felipe González no li va renovar la confiança per encapçalar un altre ministeri, i aleshores aquests dos amors es van quedar pel camí.

-                     Passem a la segona geografia. El País Valencià. De 1970 a 1977 Lluch va a València i fa de professor en la recent creada Facultat de Ciències Econòmiques. Allí crea un nucli de deixebles que tindran posteriorment un paper destacat en la política valenciana, molts d’ells van formar part posteriorment del govern de Joan Lerma, com per exemple el que encara ara és Conseller d’Economia, Vicent Soler.

Vicent Soler encara continua en el govern valencià i altres deixebles estan de professors en la Universitat de València. Es va integrar i va ajudar a construir el socialisme valencianista. Ell era una persona molt dinàmica, que no va inventar res de nou, sinó que simplement va traslladar a la Universitat de València, allò que sent ell alumne havia après a la Universitat de Barcelona de mestres importants com Josep Fontana o Jordi Nadal, que també havien passat per València. I això va ser molt estimulant per als estudiants valencians del moment perquè els va obrir portes, els va dir que miressin revistes internacionals. A més pel seu tarannà, com dic en el llibre, era com una mena d’Anthony Perkins. Era un professor afable, accessible als seus alumnes i en aquell moment va ser molt important per a tota una generació de persones que després van esdevenir influents en la societat valenciana.

-                     A València forma part del PSPV, i es troba realment a gust.

Allà on anava sempre volia formar part del paisatge i el que no li agradava gens era estar com de passada. Es va traslladar a València amb les seues dues filles, i allí va nàixer la tercera. La filla mitjana va aprendre a caminar a la llibreria 3i4. Estava molt integrat en el País Valencià, va fer molts amics, i jo tinc la sensació que aquí va ser el lloc on realment Lluch va ser estimat, més que en altres geografies que potser han tingut més impacte. Després de parlar amb les persones que el van conèixer i veure la literatura que va produir, les relacions que va tenir amb Joan Fuster o amb Vicent Ventura, encara que després van tenir els seus debats intel·lectuals i es van allunyar per la forma de veure la política, a València és on més se’l van estimar i ell es va considerar un valencià més.

-                     A València escriu un llibre important La via valenciana en què fica en entredit les tesis defensades per Joan Fuster en Nosaltres els valencians.

Aquest llibre és un assaig que guanya el premi “Joan Fuster” dels premis d’Octubre. En aquesta via valenciana no acaba de posar en entredit obertament Nosaltres els valencians. Sí que ho farà cap a l’any 1977, quan les relacions amb Joan Fuster estigueren un pèl més deteriorades, i aleshores en el pròleg d’un altre llibre planteja unes tesis atacant directament el llibre. Però el que és La via valenciana com a tal, en tot cas s’apunta alguna divergència però no és profunda.

-                     I anem a la tercera geografia. Quan Felipe González forma el seu primer govern li encarrega la cartera de Sanitat i Consum. Un ministeri molt complicat, però en la que ell fa una bona feina, de la que en gran part encara vivim ara.

Ell va encapçalar el ministeri de Sanitat i Consum a partir de l’any 1982, després de la gran victòria socialista, i aquí juntament amb el seu equip, que alguns eren catalans, va fer la Llei General de Sanitat, de la qual afortunadament encara tenim el seu resultat i les seues conseqüències, perquè quan anem als CAPS amb la targeta ens atenen gràcies a les bases que va assentar aquesta llei. Després també va fer altres aspectes importants com ordenar el consum amb l’etiquetatge dels productes, es va invertir en recerca perquè episodis com el de l’oli de la colza no poguessin tornar a passar. Van ser uns anys molt intensos, es va haver d’enfrontar amb diferents fronts, des de laboratoris farmacèutics, fins als metges o a membres del Partit Socialista que volien una sanitat molt més pública o a partits com Convergència o el PNB, que no la volien tan pública, per dir-ho així. Això va fer que l’any 86 Felipe González considerés que ja estava cremada la seua figura i que no podia continuar, tot i que l’havia triat pel seu perfil reformista.

-                     Després de l’intent del colp d’estat del 23 F es fa la LOAPA, una llei d’harmonització de les autonomies que els seus companys de Catalunya del PSC rebutjaven. Ell, però, la va defensar perquè pensava que era “una resposta civil a un cop d’estat” i que era la millor manera de defensar la gran ofensiva que es preparava contra les autonomies. Ell va fer de boc expiatori i per això no ha tingut massa bona premsa entre els nacionalistes.

Sí, perquè dins del grup dels Socialistes de Catalunya no tothom estava en contra de la LOAPA, el que passa és que no tothom va ser prou valent per a dir-ho. Hi havia qui considerava el mateix que Lluch, que era no presentar les esmenes dels Socialistes de Catalunya, però no gosaven dir-ho, per tant ell va ser qui arribat el moment va xutar el penal, com acostumava a dir: “si algú ha de xutar el penal, ja el xutaré jo”. Això va tenir unes conseqüències molt importants perquè després se li va penjar molt l’etiqueta d’espanyolista, quan Lluch no n’era d’espanyolista i aquell factor va penalitzar la seua imatge. Però ell tenia molt present que havia de fer això, perquè en aquell moment determinat l’aliança dels socialistes de Catalunya amb el PSOE no volia que trontollés. Quan encara estava a València, havia intentat que aquell primer PSPV incipient, es pogués unir amb el PSOE, però no va ser possible, per això va acabar sent diputat pels socialistes de Catalunya, per Girona. En la base de la LOAPA estava el seu pensament de no trencar ponts amb el PSOE.

-                     I acabem amb la quarta geografia: El País Basc.  La seua curiositat infinita, el porta a estudiar el fons sociològic i històric d’ETA. I va acabar, fins i tot, a tenir pis i passar llargues temporades a Sant Sebastià i a implicar-se amb molta intensitat per a buscar una solució al conflicte basc.

Quan d’adolescent havia estat de viatge per les Espanyes, havia anat ja a Sant Sebastià, i la seva mare, que passava per ser monàrquica, tot i que no li agradava don Joan perquè anava tatuat, però que després sí va ser juancarlista, li havia dit que Sant Sebastià era la ciutat més bonica d’Espanya, i ell quan va anar ho va poder constatar, i va dir: “Quan sigui gran, amb els diners que tingui, em compraré un piset aquí a Sant Sebastià.” I després d’una època a Santander on va ser rector de la Universitat Menéndez y Pelayo, va començar a sovintejar el País Basc, i allà es va anar implicant. A partir de l’any 87, arran de l’atemptat a l’Hipercor de Barcelona, li sobta molt el fet del terrorisme, el que fa que uns joves entrin a la banda terrorista ETA, i es posa a estudiar el tema, i aviat passa a ser un especialista en aquesta qüestió i la seva obsessió, perquè tenia un germà que era geògraf, era veure d’on sortien aquells joves que entraven a les files d’ETA, de quines regions del País Basc i quins factors socioeconòmics feien que acabessin allí.

Josep Manuel San Abdón