RAMON GUILLEM(2018) La
febre dels dies. Alzira. Edicions Bromera
Després de quatre anys, Ramon Guillem torna als aparadors de les llibreries
amb un nou llibre de poesia, La febre
dels dies, amb el qual va guanyar el premi Maria Beneyto, en els XXXV
premis Ciutat de València. Les cites que encapçalen el llibre ja ens donen de
bon començament algunes de les claus importants del poemari. El desig
desbordat, el contacte dels cossos nus, i en conseqüència la febre amorosa. El
poeta cita Gabriel Alomar, “Banyada en suor, febrosa, fumeja la carn nua.” i
Luis Cernuda, “Y el deseo girarà locamente en pos de los hermosos cuerpos/Que
vivificant el mundo un solo instante.” Però també té una presència important el
record, com s’encarrega de recordar-nos-ho
la cita de Manuel Forcano, “Veta d’or aquests records”.
El record d’amors passats està lluny de tindre un caràcter dramàtic, sinó
que més aviat pren un to de nostàlgia agradosa, com en Oasi, “sempre brollarà/ aquell oasi fèrtil/ de llunes embogides” o
en Antic somriure, “el miracle
d’aquell somriure feliç/ que ens il·luminava en la fosca”, fins i tot es demana
que si un dia es trenca l’amor, que no es convertisca en odi, en el poema Si un dia ha de venir l’odi. Tot i això,
hi ha un to irònic quan es rememora un antic amor en Un plat de llagostins, on sols queda el record d’un bon àpat.
El desig amorós és present en poemes com Secret o sobretot Esperar-te,
“esperar-te/ m’enlaira el desig”. En algun moment el subjecte poètic s’enfronta
a la dificultat d’escriure sobre l’amor, quan es viu un amor real en poemes com
Nit de negre setí o Lectura, en aquests casos la vida és
superior al poema, “I fou aleshores/ que, per primera vegada,/vaig deixar/ un
poema inacabat.”
L’amor apareix com a element que dóna sentit a la vida, com a lloc de
refugi per a escapar del “fred cruel” i del poder destructor del pas del temps,
com podem veure en el poema Dies tèrbols.
Davant les possibles desgràcies que poden afectar el subjecte poètic, trobarà
la salvació en l’estimada, “(...) la teua ànima i el cos que en sort li
pertoca/ja sabran com salvar-me.” podem llegir al poema Certesa.
Una altra presència destacada en el llibre és la mort. Davant l’espectacle
macabre d’algú que s’estima la mort, la veu poètica fuig de pressa en el poema Fugida. Hi trobem també paraules de
rebel·lió contra la destrucció de la bellesa pel pas del temps en el poema Tristíssims déus. El dolor inabastable a
conseqüència de la mort apareix inspirada al poeta després de la representació
de la tragèdia Antígona, que dóna lloc al poema del mateix títol. En el poema Símbol trobem un diàleg amb la mort, on
el subjecte poètic es pregunta com una paraula de només quatre lletres causa
tant d’espant.
La part final del llibre és una reflexió sobre el fet d’escriure. En el
poema Descreença el subjecte poètic
s’enfronta a un moment de crisi sobre el valor d’allò que escriu, i dubta per
un moment si no valdria la pena que callés. Però aquests moments de dubte
s’esvaeixen en els tres darrers poemes del llibre, cal oblidar-se de cabòries i
continuar escrivint, deixant fluir a poc a poc la poesia. El poeta vol creure
en la paraula, “Escriure com es respira/ salvar la vida per les paraules”,
podem llegir en Veritat que és dubte,
perquè al capdavall com escriu en el poema que tanca el llibre En aquesta casa nova, la poesia i la
vida s’impregnen mútuament.
A La febre dels dies trobem els
temes habituals de la poesia de Ramon Guillem, però aquesta vegada amb un to
més irònic i narratiu. Un llibre per a gaudir de la vida, la bellesa i la
paraula.
Josep Manuel
San Abdón
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada