ENTREVISTA A MANEL OLLÉ

Manel Ollé Albiol (Ulldecona, 1954), acaba de publicar L’escamot de la nit serrada (Onada edicions), una novel·la ambientada al seu poble natal, en els anys de la Guerra Civil. El llibre és tot un homenatge a la gent d’aquest territori; a la seua història, a les seues festes i tradicions, al seu patrimoni i sobretot al seu llenguatge. Sobre el contingut de la novel·la van mantenir aquesta conversa amb l’autor.

El professor Miquel Àngel Pradilla parla del llibre com a rebost de la llengua. Què li ha preocupat més la llengua o la història que ens conta?

Fa uns anys vaig publicar un llibre que es deia L’última vinyeta, i un amic de Tortosa, el senyor Joan Beltran, em va dir: “hi ha cent vint paraules al text que els teus alumnes de l’institut no saben”, i el text era d’uns catorze folis. Això em va produir una inquietud molt gran, ¿com era possible, que en una generació, pel camí hàgim pogut oblidar una part tant important de la nostra riquíssima llengua? I a partir d’aquelles paraules jo he anat molt atent a tornar-li al cabal públic de la llengua, la mateixa generositat que a mi m’havia estat donada, i aquesta ha sigut una de les fites que a partir d’aquell moment he procurat tirar endavant.

Tenim entès que una vegada un corrector li va preguntar al seu editor si s’inventava les paraules.

Sí, un corrector d’un llibre que havia de publicar a Barcelona li va dir al meu editor: “pregunti-li a aquest senyor si alguna de les paraules se les inventa.” No hi havia cap paraula inventada, vaig preguntar quines eren les paraules en qüestió i jo li les vaig anar explicant totes, dient-li on les havia escoltat, en quin context, en quina circumstància i va hi haure un moment de l’entrevista que aquell senyor em va dir: “jo ja en tinc prou”. El que passa és que hi ha paraules de la nostra zona, on la llengua és riquíssima i arrelada, però que pel motiu que siga no han estat recollides als diccionaris, però a poquet a poquet amb l’esforç i la perseverança d’uns i d’altres aconseguirem que estiguin totes.

Però no eres l’únic escriptor a qui li passa això.

No, hi ha altres escriptors que de vegades s’han plantejat aquesta situació. Hi ha un escriptor de Penya Roja de Tastavins, que es diu Desideri Lombarte, que va morir l’any 1989, que té un poema en què afirma que ell cerca paraules, i diu: “ si no les enteneu no és culpa vostra, algunes no han entrat al diccionari i van pel món penant com a fantasmes, esperant redimir-se per a entrar-hi, d’altres en trobareu que de tant velles les teniu en dessús i mig oblidades i a les golfes perdudes plenes de pols de no fer-les anar, desafinades.”

Els escriptors d’aquestes comarques ens podem trobar amb alguna freqüència amb paraules que aquí són d’ús normal i que a altres indrets no les coneixen. Per exemple, la paraula “mesell” com a sinònim de “leprós”, que als nostres pobles la coneix tothom, el meu professor Jaume Vidal Alcover, un home erudit i savi, me l’ha va preguntar moltes vegades: “¿però segur que “mesell” vol dir “leprós”?” i jo li deia: “seguríssim Jaume”. I un altre professor, August Bover, em va dir en un moment donat: “al seu treball hi ha sis paraules que no les he trobat a cap diccionari, ¿vostè em dóna permís per a utilitzar-les?” I jo li vaig dir: “clar que li dono permís, no sap vostè el plaer que em fa.”

Anem al llibre. Lluc, el principal protagonista, és un home bo i generós, ¿ha volgut fer un homenatge a aquelles persones d’abans, que malgrat no tindre massa estudis exhibien uns grans valors humans?

Sí. Jo n’he conegut de persones així. Aquí hi ha un homenatge a aquesta bondat. En el moment en què ell enterra el soldat que mort a les parets del seu corral, quan l’està enterrant, veu que aquella criatura de 22 anys, que cada vegada el veu més jove, arriba a pensar que és un xiquet del combregar, que pot ser un albat. Mostra una gran bondat i una gran misericòrdia. Lluc, per una altra banda, és un home que va rebre una frustració molt gran en la seua infantesa, perquè ell el que volia era ser mestre, i per a ser mestre va fer un salt que al meu poble van fer molts joves de la seua generació, aprendre l’ofici de barber. Una vegada barbers podien treballar i des de l’ofici accedir a estudiar magisteri. Aquest home és la bondat i pensar que hi ha persones que amb un petit ajut, una petita mostra, amb un petit estímul els pots fer molt de bé. Aquest és realment el personatge de Lluc, n’hi han, no ha calgut trencar-se molt el cap per a trobar la psicologia del personatge.

Els soldats que formen part de l’escamot, porten un uniforme en què no apareix cap galó, ni senyal identificativa, a més tots tenen una professió i una vida destrossada per la guerra. El mateix passa amb els dos soldats que apareixen més tard vigilant el mas, del bàndol contrari. ¿Ha volgut denunciar la barbàrie de la guerra, sense classificar ni bons ni dolents?

El llibre és un clam contra la guerra, contra totes les guerres, contra totes les violències. El llibre et ve a dir, les persones tenim caps, possibilitats i recursos per a resoldre tots els nostres malentesos sense necessitat de fer ús de la força. I aquí el llibre no expressa ni de quin bàndol són estos soldats. Però pertanyen a una generació que la dallen, a una generació que és perd, a una generació que mort d’una manera que s’era pogut ben bé estalviar. I un dels personatges diu: “ni el simple fet de guanyar la guerra, justifica el que estem perdent.” Vull dir que esta pèrdua que estem fent de vides humanes, ni guanyant la guerra justificaria el que estem perdent. El llibre és un llibre pacifista, que ens intenta dir que sense haver d’acudir a la força, sense haver d’usar les armes, hauríem de ser capaços d’arbitrar solucions satisfactòries per a tota la humanitat.

En un moment de l’obra apareix un mestre que aconsella els tres soldats. També Lluc, com hem dit somniava amb ser mestre. ¿Ha volgut fer un homenatge a la professió de mestre?

Sí, evidentment. A vegades des de la nostra humilitat, des de les nostres ignoràncies, des de les nostres mancances, podem fer molt de bé, podem obrir moltes portes, donar moltes llums. Jo tinc una mare de 89 anys, que recorda sovint l’única mestra que va tindre a Sant Rafel, una mestra benicarlanda, la senyora Josefina Sans Giner. Hi ha al llibre esta voluntat d’honrar, de dignificar la tasca del mestre, estes persones bonhomioses, generoses i esplèndides, que sempre estan a punt per ajudar-te a créixer, per ensenyar-te que hi ha mil camins, tots bons, a seguir. Que si hi ha pujades les aplanen, que si hi ha pedres les aparten...Al llibre hi ha un cant a la professió de mestre des del principi al final.

El llibre no és només la llengua, és també els costums, els paisatges, el patrimoni.

Sí. No fa molt van donar la notícia que en un d’aquests poblats ibèrics que hi ha al Montsià, van trobar un corn marí de fa milions d’anys, estaven molt eufòrics amb la troballa. Però recordo amb vida meua, haver-los vist usar de manera habitual. Jo tenia uns veïns a Tortosa que quan la dona tenia el dinar fet, tocava el caragol marí per a que el seu home ho sàpigues. I també recordo que a la raval de Sant Joan del Pas arribava un peixater i també tocava el caragol marí i les dones acudien a comprar-li el peix.

 Per tant quan em diuen que ha aparegut un caragol marí que feien servir de corn, jo dic que això és el nostre món i la nostra gent. El llibre és una reivindicació de tot això, de la gastronomia, de la música...de com amb un plat d’arròs i quatre cançons, aquella gent feia una festa enorme, plena de fraternitat, alegria i bona companyonia, on tothom tenia el seu lloc.

Josep Manuel San Abdón