ENTREVISTA A DAVID MIRÓ

David Miró(Borriana, 1973), periodista i subdirector del diari Ara, acaba de publicar el seu primer llibre de ficció, La Germandat. Complot contra les dones (Onada edicions), on es presenta un nou  punt de vista sobre la història del feminisme. Vam mantenir una conversa amb l’autor el dia 8 de març, quan la novel·la portava una setmana a les llibreries. Diversos fets esdevinguts des d’aleshores fins ara sobre el tracte que reben sovint les dones, demostren la necessitat de llibres com aquest.

Comencem parlant del inquietant subtítol del llibre, Complot contra les dones. Qui organitza aquest complot?

Això forma part de la trama de la novel·la. El llibre és mig novel·la i mig assaig, en què es tracta el tema de la situació de la dona. Jo tinc una filla de 14 anys, m’he de plantejar moltes coses sobre l’educació que li puc donar. M’interessava tractar el tema, però no sóc un especialista, ni un teòric sobre el feminisme, i volia tractar-lo d’una manera que fóra fàcil per al gran públic i que fóra una cosa entretinguda. M’he valgut de la ficció per a explicar coses de la situació de la dona en què qualsevol lector, o lectora sobretot, ràpidament es vorà reflectit o reflectida. La qüestió del complot va lligat amb les teories de la conspiració que sempre funcionen, i m’ha servit la idea que existeix una conspiració mundial per a tractar diferents problemàtiques que afecten la relació entre home i dona.

De vegades es diu que hi ha grans corporacions que mouen els fils de la política, l’economia...En el llibre aquesta corporació, La Germandat, mou els fils per a que les dones no estiguen al mateix nivell que els homes. Però, en la realitat, ¿ a qui interessa que continue mantenint-se aquesta desigualtat?

El món que coneixem l’hem construït els homes, perquè som els que hem ostentat el poder, i en els darrers anys, arran de l’aparició del feminisme i dels moviments dels drets de les dones, hi ha una lluita de gènere. Això ja ho diran els historiadors, però des del meu punt de vista, aquesta lluita té un impacte en el món, potser més gran que la lluita de classes clàssica. Es tracta de veure com la igualtat de les dones canvia el món i el statu quo, i això fa que els homes se senten amenaçats, perquè aquesta situació comporta canvis, i sempre que hi ha canvis hi ha alguns que perden, i en aquest cas els que perden són els homes que tenen el poder.

Una de les tesis del llibre, és que un dels grans èxits del masclisme és haver convertit el feminisme en una caricatura, en una cosa de frikis, de dones histèriques i masculinitzades. Això era més veritat quan vaig començar a escriure el llibre que no ara que comença a hi haure un cert rebrot del feminisme, d’orgull de les dones feministes que fa dos o tres anys.

Enllaçant amb el que estàs dient, un dels darrers capítols del llibre és l’escàndol, arran de l’assetjament sexual d’Harvey Weinstein a les actrius de Hollywood i el moviment me too. Aquest moviment reivindicatiu de les actrius, ¿creus que dóna prestigi al moviment feminista?

Dóna visibilitat, perquè són unes dones que aparentment són molt poderoses, ja que guanyen molts diners, tenen reconeixement públic, però quan es troben cara a cara amb un depredador sexual, al final són com totes les dones, víctimes igualment. Això crec que ha ajudat a destapar tots els casos que hi ha d’assetjament sexual que estan malauradament molt estesos en molts nivells de la vida. Imaginem-nos que si això passa a certs nivells, què passarà en altres àmbits molt més casolans.

Creus que les dones estan adquirint consciència de col·lectiu?

Això per a mi és molt important, que les dones tinguen consciència de col·lectiu, la idea de que estan totes juntes en una lluita compartida. Això és el que el masclisme ha intentat trencar en els últims anys, que les dones no tingueren consciència de gènere. Ara s’està recuperant aquesta consciència.

El narrador de vegades parla de dones poderoses, que han arribat a caps de govern, el cas més emblemàtic seria Margaret Thatcher, persones molt influents com Christine Lagarde, però que en general han servit per a enfortir l’estructura del poder masculí.

Això és una tesi provocadora que jo introduïsc en la novel·la. El que sí que és veritat no és que arriben dones, pel simple fet de ser dones a les estructures de poder, sinó que siguen dones que tinguen consciència de ser dones i per tant tinguen una visió diferent de les coses. Perquè si són dones que el que fan és copiar el model dels homes, no es pot esperar res, no té cap impacte. El que sí que veig és que hi ha un model de dona que adopta els patrons masculins, justament perquè considera que és l’única manera d’arribar al poder, i això és una altra victòria del masclisme.

Creus que el llibre pot molestar algú o causar alguna polèmica. Tot i que el llibre acaba d’aparèixer, t’ha arribat alguna reacció?

Estic bastant expectant encara, per vore quina és la reacció. De moment tota la gent que l’ha llegit li ha agradat molt, però és gent que em coneix o que té algunes referències. Crec que al final el llibre funciona si entres en el joc que plantejo, que és explicar la situació de la dona des del punt de vista d’un masclista, si tu acceptes aquest joc, crec que el resultat és satisfactori. De fet una de les lectores que ha tingut m’ha dit: “escolta, m’ha agradat molt el llibre i m’ha posat d’una mala llet increïble”. Jo crec que és això, ja funciona, he aconseguit enervar i per tant estic buscant aquesta reacció, quin personatge més abjecte!

De fet en una entrevista has dit que has buscat el teu jo més abjecte per a escriure el llibre.

Exacte. Al final tots els homes som masclistes en un grau o en un altre. I del que no ja dubte és que ens hem criat en un sistema de valors masclistes, i per tant els homes que som conscients d’això, el que fem és desprogramar-nos. Desprogramar tot aquest masclisme que de vegades tenim dins nostre i que de vegades no som ni conscients. I en el llibre el que he fet és l’exercici d’anar a buscar dins meu el jo més masclista per posar-me en la pell d’aquell personatge, perquè jo creia que era la manera que tinc per aportar alguna cosa. Com ja he dit no sóc un teòric, ni un especialista en la matèria, el que he fet és crear un personatge que puga vehicular tot aquest pensament masclista i que puga portar a la reflexió. Al final és un llibre que busca entretindre, que es llig ràpid i t’ho passes bé. Però sobretot el que busca és provocar una reacció i que la gent pense que tinc raó, que això que explico passa. De fet deixa’m que et diga una cosa que m’ha sorprès. Jo li comentava a la meua directora, Esther Vera, que tenia por de convertir el personatge en una caricatura, tant exagerat que fora inversemblant i ella em va dir: “No, és molt realista el teu personatge, jo te’n podria dir uns quants que són exactament el patró que tu descrius.” Això m’ha afectat, perquè pensava que buscant en el meu jo més masclista estava exagerant, però resulta que no, resulta que hi ha gent que és així.

Josep Manuel San Abdón