dimecres, 9 de maig de 2018

LA PEL·LÍCULA DE LA VIDA



VENTURA PONS. Els meus i els altres. Edicions Proa. Barcelona. 2011.
Ventura Pons va nàixer a Barcelona l’any 1945. Es va iniciar en el món artístic, primer com a director de teatre, per a passar una dècada més tard a dirigir cine, tasca per la qual és més conegut actualment. Entre les seues pel·lícules caldria destacar, Ocaña, retrat intermitent, El vicari d’Olot, El perquè de tot plegat, Actrius, Carícies, La rossa del bar o Forasters.
Els capítols dedicats a la família obrin i tanquen el llibre. Són una mica complicats de llegir perquè requereixen una gran concentració, ja que apareixen una gran quantitat d’avantpassats; avis, besavis, oncles avis i oncles besavis, cosins i cosines, etc. És una família en alguns moments amb episodis molt de melodrama, com el dels seus oncles Sebastià i Clementina, on gairebé al final de la vida d’aquesta explica a la mare de Ventura el secret d’un fill que sempre l’havia presentat com un cosí.
En el capítol final coneixem Clarita i Juanito Vilar dos parents que vivien a La Havana, i que ell retroba l’any 1997 quan va a participar en un festival de cine. És mitjançant ells que coneixem que el fill de la tia Encarnació, no era fill de l’home que s’havia casat, sinó d’un cosí germà amb qui havia tingut una gran història d’amor i que va marxar a Cuba ignorant que havia deixat la cosina embarassada. Després tindrien una llarga i apassionant correspondència durant molts anys que els dos germans Vilar van conservar.
Continuant amb la família li dedica un capítol al seu germà Jordi. Quan ell tenia cinc anys, els seus pares van tindre una bessonada, Francesc i Jordi, que van nàixer amb un estrany tumor als ulls. Els dos millors oftalmòlegs de Barcelona, els doctors Barraquer i Arruga, els van recomanar que anaren a Londres, on vivia la màxima autoritat mundial en aquella malaltia, el doctor H.B. Stallard. Francesc va morir als tres anys, però Jordi va sobreviure tot i que no va poder conservar la vista. Va ser un noi molt estudiós amb una gran capacitat intel·lectual, tot i que finalment un càncer se’l va endur, sent encara molt jove, cosa que ha marcat molt la vida de Ventura.
A causa de la malaltia dels germans i al fet que els seus pares passaven molt de temps a Londres, va estar intern al Seminario Colegio de Santa Maria del Collel a Girona, un col·legi amb una disciplina militar. Després, a instàncies de la família, va fer estudis de peritatge mercantil, que no l’interessaven gens, però van fundar un cine club, i va poder vore molt de cine, la seua gran passió. Al mateix temps va començar a col·laborar en una revista de cine, sense cobrar, però això li va permetre assistir per primera vegada com a periodista al festival de Sant Sebastià. Seguirà anant posteriorment durant prop de vuit anys a diversos festivals, i a Cannes farà amistat amb Lindsay Anderson, destacat director del free cinema anglés, i entrarà en contacte amb destacades estrelles internacionals.
Per aquesta època comença a fer estudis de teatre en l’escola Adrià Gual que dirigia Mª Aurèlia Capmany, va estar poc temps en l’escola, però la influència intel·lectual i l’amistat amb la Capmany va durar tota la vida de l’escriptora.
L’any 1968 debuta en el teatre professional, intenta fer un teatre modern, però no sempre amb massa èxit. Entre 1974 i 1976, com diu ell, no va eixir del Romea. Va fer un muntatge que havia tingut molt d’èxit a Londres, el musical Rocky Horror Show. Malgrat les dificultats per a formar el repartiment en la Barcelona de l’època, va ser un èxit.
Després li van proposar fer una obra molt comercial, i va tindre de lidiar amb la problemes que li causaven actors molt reconeguts del moment com Joan Capri i Mª Matilde Almendros, en va quedar fart.
Com a director teatral d’una de les coses de que se sent més satisfet és d’haver-li donat un paper protagonista a Rosa Mª Sardà, que acabarà protagonitzant posteriorment moltes de les seues pel·lícules i convertint-se en una de les seues millors amigues.
Malgrat els anys dedicats al teatre, el que ell vol realment és fer cine, i es llança de ple a aquesta activitat quan té ocasió de rodar el documental Ocaña, retrat intermitent, sobre un pintor andalús, que vivia a la Plaça Reial de Barcelona, amb un comportament molt transgressor per al moment. El documental rodat amb un pressupost escàs i amb pocs mitjans, va tindre tanmateix molt d’èxit i va ser premiat en diversos festivals.
En els capítols següents va explicant les vicissituds que va passant per a anar posant en marxa les següents pel·lícules que composen la seua filmografia. Els èxits i els fracassos. La devoció que sent per actrius com Núria Espert, Rosa Mª Sardà o Anna Lizaran o per l’actor Josep Mª Pou.
Però no és fins 1995 que es pot dedicar exclusivament al cine després de l’èxit de El perquè de tot plegat. Abans havia combinat la seua dedicació al teatre i al cine amb el treball al negoci de son pare.
Dedica algun capítol a qüestions més personals com a la relació amb la seua parella, Narcís. O a quan va rebre un tret a la porta d’una sala de festes de Mèxic, en que la bala se li va allotjar prop de la columna vertebral i a punt va estar de costar-li la vida.
Els meus (i els altres) és un llibre interessant per a conèixer a fons la vida d’un dels cineastes catalans més destacat. I al mateix temps per a conèixer, des del seu punt de vista, el món cultural dels últims cinquanta anys de la capital catalana.
Josep Manuel San Abdón

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada