MARIA LACUEVA LORENZ (coordinadora) (2025). Maria Beneyto. Una veu desnugada en la postguerra. Benicarló. PEN Català. Onada Edicions.
L’any 2025 Maria Beneyto va ser declarada escriptora de l’any per
l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, això ha servit per a situar-la en un
merescut primer pla de l’actualitat literària, amb la reedició d’alguns dels
seus llibres, o diferents actes sobre la seua obra en diversos punts de la
geografia valenciana, després d’haver sofert en vida una mena d’exili interior
que la va fer guardar un silenci literari un llarg període de temps.
Ja a les acaballes de l’any s’ha publicat aquest àlbum dedicat a Maria
Beneyto, coordinat per la professora Maria Lacueva Lorenz, en què diverses
autores parlen sobre diferents aspectes de la vida i l’obra d’aquesta
escriptora valenciana.
En el capítol introductori Maria Lacueva fa una aproximació biogràfica a la
figura de l’escriptora. Els orígens familiars, les penúries econòmiques que
passa la família quan el seu pare intenta iniciar una carrera de dramaturg a
Madrid que fracassa, i els problemes de salut que passa Maria Beneyto a causa
de la desnutrició. L’any 1937 tornen a València, els problemes s’agreugen arran
de la mort del pare l’any 1938 a causa les ferides d’un bombardeig, la mare
està gairebé cega de tant de cosir. L’escriptura en aquestes circumstàncies
esdevé terapèutica. Durant els inicis de la dècada dels quaranta una inesperada
pressa de contacte amb un amic de la família provoca un canvi en la vida de
l’escriptora, d’una banda deixen de banda els problemes econòmics i de l’altra
inicia una relació amorosa que va haver d’ocultar perquè ell era pare de
família. Maria Beneyto projecta una imatge de dona fadrina dedicada a
l’escriptura. Això la converteix en una figura sospitosa per a una societat
estructurada a partir dels paràmetres que el franquisme preconitzava per a les
dones. Però Beneyto no té fills i no es limita a la domesticitat ni amaga la
crítica al règim en la seua obra, amb les lògiques limitacions del moment.
L’any 1947 publica el seu primer llibre en castellà Canción olvidada, A partir de 1950 gràcies al suport dels germans
Vicent i Xavier Casp comença a escriure en català, llengua que parlava però que
no escrivia. L’any 1952 publica el poemari Altra
veu, a partir d’ací anirà combinant català i castellà, i a poc a poc
s’anirà relacionant amb els intel·lectuals de l’època com Joan Fuster, Vicent
Andrés Estellés, Carmen Conde, Celia Viñas, Ángela Figuera, Carles Riba, o
Vicente Aleixandre entre molts d’altres. Els seu èxit queda demostrat, ens diu
Maria Lacueva, tant pels quinze llibres que va publicar com per la importància
i la quantitat de premis que va obtindré. Amb l’arribada de l’anomenada
Transició, la poesia social és desplaçada per les noves corrents literàries de
les quals no va voler formar part, i va desaparèixer del panorama literari com
entre altres Carmelina Sánchez – Cutillas. Ja al final de la seua vida va rebre
algunes distincions oficials. Una escriptora, que com diu l’autora de la
introducció va representar la veu pública de la dissidència davant la intensa
retòrica triomfalista de la dictadura.
El segon article que porta per títol Els
ambiciosos inicis literaris de Maria Beneyto en la dècada de 1940, és
redactat per la professora Carme Manuel, que ha estat la comissària d’aquest
any Maria Beneyto. En ell se’ns explica els moviments que realitza per veure
publicada la seua obra, on dona mostres d’una inqüestionable ambició literària.
En aquest apartat es reprodueixen algunes cartes amb diversos personatges de
l’època on es poden comprovar les vicissituds que passa per aconseguir publicar
els sues llibres.
L’obra poètica de
Maria Beneyto és el títol del següent article signat per Noèlia Díaz
Vicedo i Elisenda Marcet Cortés. En aquest apartat es fa una valoració de la
poesia de l’escriptora i es repassa un a un tots els llibres de poesia en
català, per a concloure que “la seua obra configura una veu lírica coherent i
profunda, que fa de la fluïdesa simbòlica una eina per explorar la ferida, la
identitat i la memòria personal i col·lectiva.” I afegeixen que “La seua poesia
s’allunya de la resignació i sosté, al llarg del temps, un to de resistència
estètica i vital.”
Maria Antònia Massanet escriu l’article titulat La poesia feminista de Maria Beneyto, on presenta diversos textos
om l’escriptora mostra la seua actitud crítica davant de la situació de les
dones en la seua època. I conclou que “Maria Beneyto va ser una dona molt
avançada al seu temps, per la mirada feminista i per la rotunditat del subjecte
femení que presenta la seva obra, que no tornarem a trobar fins molt més
endavant tant en la poesia castellana com en la catalana.” I afegeix que
l’escriptora és “una poeta extraordinàriament moderna i actualitzada als gustos
actuals, tant per amants de la poesia com per a l’activisme feminista.”
Rosa Roig escriu el següent article del llibre que porta per títol “Jo estime el conte”: la narrativa de Maria
Beneyto Cuñat, on presenta el pensament de l’autora respecte a la narrativa,
reproduint textos de diverses entrevistes sobre el tema, així mateix es parla
de la societat literària del moment amb paraules d’altres autors.
L’últim article del llibre l’escriu Maria Lacueva Lorenz i es titula La dona forta de Maria Beneyto o com
s’adapta una novel·la “a allò que estava permès”. És un estudi sobre la novel·la
més popular de Maria Beneyto en què la professora Lacueva conclou, com indica
el títol que La dona forta és “una
obra que l’escriptora va saber adaptar a ‘allò que estava permès’ sense
claudicar ni renunciar al seu compromís de fons malgrat estar condicionada per
un moment i un país en què qualsevol discurs sobre la igualtat comptava amb
molt mala premsa o semblava definitivament perdut.”
Cada article del llibre compta amb una àmplia bibliografia. Així mateix és
de destacar les nombroses fotografies de l’autora o antics retalls de premsa
que parlen l’escriptora. Un interessant llibre per aproximar-nos a la figura de
Maria Beneyto.
Josep Manuel
San Abdón
