divendres, 21 de juny de 2019

CINQUANTA ANIVERSARI D’ AL VENT I NOSALTRES ELS VALENCIANS




Entrevista a Vicent Pitarch

Enguany es compleixen els cinquanta anys de dos mitjans informatius en català, que en un temps molt difícil per a la nostra llengua van constituir tota una fita en el món de la informació a les comarques de Castelló i fins i tot en la resta dels Països Catalans. La revista Al vent creada per Albert Sánchez – Pantoja i Frederic Rivas, es va vore obligada a plegar l’any 1969. En el seu moment més àlgid, va arribar a tenir més de mil subscriptors, i el règim que l’havia tolerat fins aquell moment va ordenar el seu tancament. El mateix any, però, naixia el primer programa de ràdio en català, Nosaltres els valencians. Per parlar d’aquests dos esdeveniments hem conversat amb Vicent Pitarch, principal impulsor d’aquell programa de ràdio.
Vicent, tot i que tu no vas estar en la fundació de la revista Al vent, crec que si que ens podràs fer cinc cèntims del que va significar.
Els quatre anys i mig que va durar Al vent va coincidir amb els anys de la meua carrera a Barcelona, i després amb el començament de la mili. Va significar un revulsiu que vist des d’ara és difícil de copsar a quin nivell arribava tot allò. Era la primera publicació amb una certa empremta, va arribar a tirar més de mil exemplars. Era la primera revista en català que es feia a Castelló amb la voluntat de fer premsa en català, i d’intentar normalitzar un petit espai, però que aleshores era molt important. Les condicions de precarietat eren absolutes.
Del miler de subscriptors quatre eren de Benicarló.
Benicarló a començaments dels 70 tenia una dinàmica envejable, i per tant això no és estrany.
Al vent podríem dir que va morir d’èxit, perquè les autoritats dels moment, que la van tolerar al principi, en vore la repercussió que tenia es van alarmar i aprofitant l’estat d’excepció de 1969, i amb l’excusa que no s’adaptava a la llei de premsa de Fraga la van clausurar.
Així va ser, però no és que la van clausurar llavors, sinó que gairebé no la deixaven respirar. Tenia l’aixopluc de l’església, teòricament allò venia d’una parròquia, el rector de la qual era mossèn Amorós, donava la cara, però qui ho defensava era el bisbe Pont i Gol.
Uns mesos després de la clausura d’Al vent, naixia el programa de ràdio Nosaltres els valencians.
Així va ser. Vaig començar a fer un curs de valencià a Vila-real. Com que un dels que acudien al curset era força amic de Joan Soler, aleshores director de Ràdio Popular de Castelló, va suggerir que podríem fer un programa de ràdio, perquè ell ens deixaria fer-ho. Vam parlar amb ell i ens va posar unes condicions. Primer de tot que això havia de passar per la censura, segon, que no l’havíem de posar entre l’espasa i la paret, i sobretot que ens comprometéssem a aguantar 3 o 4 mesos.
Vam tindre problemes amb la censura, però va anar fent-se, no va ser per la seua causa que el programa va desaparèixer, sinó per esgotament, perquè si s’ha de fer amb garanties hi ha d’haver una mínima professionalització per part d’algú, i també un equip decidit, consistent i amb disponibilitat, i tota aquesta sèrie de condicions no era fàcil de reunir-les, i quan ja portàvem 10 anys vam decidir que no ho podíem mantenir.
Vau tenir clar des del primer moment que no volíeu fer un programa ni de danses, ni de folklore.
Ni de classes de català. Les classes les fèiem en un altre lloc. Però a l’emissora, ja que teníem aquella oportunitat tant increïble, havíem, simplement de normalitzar la llengua. Havíem de plantejar temes que pogueren punxar la consciència dels joves. Teníem clar que ens adreçàvem a la joventut, que en aquell moment era una joventut en ebullició, es muntaven grupets de teatre, de música... Et contaré una anècdota; vaig entrar en contacte amb uns joves d’Alcalà de Xivert, una colla que es dedicaven a l’agricultura, i en una època en que el programa es feia en diumenge, quan ells estaven escampats pel terme, una persona havia de quedar-se al poble i gravar-lo, i a la tarda es reunien per escoltar-lo, això ara sembla una cosa d’un altre planeta, però va ser un dels episodis més gratificants quan vam saber que funcionava així.
A través del programa de ràdio organitzàveu altres coses.
A través de la ràdio vam portar a Pi de la Serra, a Llach, a Raimon, allà al teatre. Ens dedicàvem a muntar coses d’aquestes pels pobles del voltant on teníem un relatiu accés. Al programa parlàvem del moviment trotskista, del maig del 68, del que era Europa, de l’alliberament de les nacions, de certes tendències de la joventut, i naturalment de la catalanitat, allí apareixien tots els Països Catalans sistemàticament. Intentàvem que allò fos vist amb una certa naturalitat. Això va ser la gran obra que va representar el programa.

Una característica del programa va ser que vau donar molta participació als oients. Us escrivien moltes cartes.
És el que volíem i ho provocàvem. Entre els qui escrivien estava Kálmán Faluba des de Budapest. El primer professor de català de Budapest. Ha fet escola, allí hi una grup de catalanòfils d’un cert gruix. Abans de posar el programa en marxa, em vaig posar en contacte amb persones del Principat, i de les Balears, els vaig fer una petita circular, on deia que anàvem a fer allò i per tant necessitàvem ajudes, informació, notícies...També a Serra d’Or vaig posar una crida i em va contestar des de Budapest Kálmán Faluba, perquè li feia arribar la revista una família de Barcelona.
Això era el que volíem i el que necessitàvem, primer per contactar amb la gent, i després perquè el programa fera una mica de ressò de petites inquietuds del que anava passant per totes les comarques a ser possible del País Valencià.
L’altra experiència paral·lela a aquesta va ser que en complir cinc anys, vam fer una carta a tota la intel·lectualitat dels Països Catalans; Pont i Gol, Cassià Just, l’abat de Montserrat, Pedrolo, Espriu, Fuster, Ventura, Aracil, Ninyoles, Moll, Ovidi Montllor, Raimon, Mª del Mar Bonet i molts més per tal de demanar-los una simple adhesió. Vam tenir respostes fantàstiques de molts d’aquests personatges. Tinc una dedicatòria a mà de Joan Miró. Era ja el final de la dictadura, i tal com vèiem que s’anava esllanguint, les il·lusions i les esperances eren més grosses. Després va vindre la nova època, vam tindre noves obligacions, la dedicació a la política, el programa ho va patir i en aquelles condicions no podíem continuar.
Josep Manuel San Abdón




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada