Entrevista a Vicent Pitarch
Enguany es compleixen
els cinquanta anys de dos mitjans informatius en català, que en un temps molt
difícil per a la nostra llengua van constituir tota una fita en el món de la
informació a les comarques de Castelló i fins i tot en la resta dels Països
Catalans. La revista Al vent creada
per Albert Sánchez – Pantoja i Frederic Rivas, es va vore obligada a plegar
l’any 1969. En el seu moment més àlgid, va arribar a tenir més de mil
subscriptors, i el règim que l’havia tolerat fins aquell moment va ordenar el
seu tancament. El mateix any, però, naixia el primer programa de ràdio en català,
Nosaltres els valencians. Per parlar
d’aquests dos esdeveniments hem conversat amb Vicent Pitarch, principal
impulsor d’aquell programa de ràdio.
Vicent, tot i que tu
no vas estar en la fundació de la revista Al
vent, crec que si que ens podràs fer cinc cèntims del que va significar.
Els quatre anys i mig que va durar Al vent va coincidir amb els anys de la
meua carrera a Barcelona, i després amb el començament de la mili. Va
significar un revulsiu que vist des d’ara és difícil de copsar a quin nivell
arribava tot allò. Era la primera publicació amb una certa empremta, va arribar
a tirar més de mil exemplars. Era la primera revista en català que es feia a
Castelló amb la voluntat de fer premsa en català, i d’intentar normalitzar un
petit espai, però que aleshores era molt important. Les condicions de
precarietat eren absolutes.
Del miler de
subscriptors quatre eren de Benicarló.
Benicarló a començaments dels 70 tenia una dinàmica envejable, i per tant
això no és estrany.
Al vent podríem dir que va morir d’èxit, perquè les autoritats dels moment, que la
van tolerar al principi, en vore la repercussió que tenia es van alarmar i
aprofitant l’estat d’excepció de 1969, i amb l’excusa que no s’adaptava a la
llei de premsa de Fraga la van clausurar.
Així va ser, però no és que la van clausurar llavors, sinó que gairebé no
la deixaven respirar. Tenia l’aixopluc de l’església, teòricament allò venia
d’una parròquia, el rector de la qual era mossèn Amorós, donava la cara, però
qui ho defensava era el bisbe Pont i Gol.
Uns mesos després de
la clausura d’Al vent, naixia el
programa de ràdio Nosaltres els
valencians.
Així va ser. Vaig començar a fer un curs de valencià a Vila-real. Com que
un dels que acudien al curset era força amic de Joan Soler, aleshores director de
Ràdio Popular de Castelló, va suggerir que podríem fer un programa de ràdio,
perquè ell ens deixaria fer-ho. Vam parlar amb ell i ens va posar unes
condicions. Primer de tot que això havia de passar per la censura, segon, que
no l’havíem de posar entre l’espasa i la paret, i sobretot que ens
comprometéssem a aguantar 3 o 4 mesos.
Vam tindre problemes amb la censura, però va anar fent-se, no va ser per la
seua causa que el programa va desaparèixer, sinó per esgotament, perquè si s’ha
de fer amb garanties hi ha d’haver una mínima professionalització per part
d’algú, i també un equip decidit, consistent i amb disponibilitat, i tota
aquesta sèrie de condicions no era fàcil de reunir-les, i quan ja portàvem 10
anys vam decidir que no ho podíem mantenir.
Vau tenir clar des
del primer moment que no volíeu fer un programa ni de danses, ni de folklore.
Ni de classes de català. Les classes les fèiem en un altre lloc. Però a
l’emissora, ja que teníem aquella oportunitat tant increïble, havíem,
simplement de normalitzar la llengua. Havíem de plantejar temes que pogueren
punxar la consciència dels joves. Teníem clar que ens adreçàvem a la joventut,
que en aquell moment era una joventut en ebullició, es muntaven grupets de
teatre, de música... Et contaré una anècdota; vaig entrar en contacte amb uns
joves d’Alcalà de Xivert, una colla que es dedicaven a l’agricultura, i en una
època en que el programa es feia en diumenge, quan ells estaven escampats pel
terme, una persona havia de quedar-se al poble i gravar-lo, i a la tarda es
reunien per escoltar-lo, això ara sembla una cosa d’un altre planeta, però va
ser un dels episodis més gratificants quan vam saber que funcionava així.
A través del programa
de ràdio organitzàveu altres coses.
A través de la ràdio vam portar a Pi de la Serra, a Llach, a Raimon, allà
al teatre. Ens dedicàvem a muntar coses d’aquestes pels pobles del voltant on
teníem un relatiu accés. Al programa parlàvem del moviment trotskista, del maig
del 68, del que era Europa, de l’alliberament de les nacions, de certes
tendències de la joventut, i naturalment de la catalanitat, allí apareixien
tots els Països Catalans sistemàticament. Intentàvem que allò fos vist amb una
certa naturalitat. Això va ser la gran obra que va representar el programa.
Una característica
del programa va ser que vau donar molta participació als oients. Us escrivien
moltes cartes.
És el que volíem i ho provocàvem. Entre els qui escrivien estava Kálmán
Faluba des de Budapest. El primer professor de català de Budapest. Ha fet
escola, allí hi una grup de catalanòfils d’un cert gruix. Abans de posar el
programa en marxa, em vaig posar en contacte amb persones del Principat, i de
les Balears, els vaig fer una petita circular, on deia que anàvem a fer allò i
per tant necessitàvem ajudes, informació, notícies...També a Serra d’Or vaig
posar una crida i em va contestar des de Budapest Kálmán Faluba, perquè li feia
arribar la revista una família de Barcelona.
Això era el que volíem i el que necessitàvem, primer per contactar amb la
gent, i després perquè el programa fera una mica de ressò de petites inquietuds
del que anava passant per totes les comarques a ser possible del País Valencià.
L’altra experiència paral·lela a aquesta va ser que en complir cinc anys,
vam fer una carta a tota la intel·lectualitat dels Països Catalans; Pont i Gol,
Cassià Just, l’abat de Montserrat, Pedrolo, Espriu, Fuster, Ventura, Aracil,
Ninyoles, Moll, Ovidi Montllor, Raimon, Mª del Mar Bonet i molts més per tal de
demanar-los una simple adhesió. Vam tenir respostes fantàstiques de molts
d’aquests personatges. Tinc una dedicatòria a mà de Joan Miró. Era ja el final
de la dictadura, i tal com vèiem que s’anava esllanguint, les il·lusions i les esperances
eren més grosses. Després va vindre la nova època, vam tindre noves
obligacions, la dedicació a la política, el programa ho va patir i en aquelles
condicions no podíem continuar.
Josep Manuel
San Abdón
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada