D'UN TEMPS, D'UN POBLE

D’UN TEMPS, D’UN POBLE

TOBIES GRIMALTOS. El solatge del temps. Edicions del Bullent. Picanya. 2011.

Aquells que hem nascut en la dècada dels cinquanta del segle passat hem viscut una època de canvis històrics accelerats, hem conegut el vell i el nou; així a poc a poc hem vist entrar en les nostres cases i celebrar com un autèntic esdeveniment; la cuina de butà, el frigorífic, el telèfon, la rentadora i ...la televisió.

Tobies Grimaltos pertany a aquesta generació i ha escrit un llibre de memòries dels seus primers catorze anys, que és una aportació més a aquest gènere que ha donat a la literatura catalana del País Valencià, obres tan magnífiques com la mítica Matèria de Bretanya de Carmelina Sánchez Cutillas, encara que referida a una època anterior, o Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts de Toni Cucarella.

L’acció del llibre està centrada en Castelló de la Ribera, poble on l’autor va nàixer l’any 1958. A part d’alguns personatges pintorescos propis del seu poble com la seua àvia Amparito, Daniel “el de les iguales” o Pepica “la molinera”, la resta de vivències que presenta el llibre són pràcticament idèntiques a tots els que som de la mateixa generació i hem viscut la nostra infantesa en una població eminentment agrícola.

És interessant el coneixement de l’arquitectura popular, aquelles grans cases proveïdes de corral on convivien persones, cavalleries i sovint gallines i conills. Però la vida dels xiquets transcorria sobretot al carrer, o corrent pels camps a la recerca d’algun tipus de fruita o alguna furtiva aventura. No calien grans coses per a jugar, una simple panolla de panís podia fer de pistola o de punyal. Una senzilla bicicleta de segona ma era un regal excepcional. I abans de l’arribada de la televisió els tebeos; TBO, Pulgarcito, El guerrero del antifaz o El capitán Trueno, eren els lloc que ens permetien escapar de la grisor de l’ambient.

L’escola era pel general un lloc sinistre, on de tant en tant apareixia un  mestre diferent que ensenyava a vore el món d’una altra manera. La religió era omnipresent espantant-nos amb la idea del pecat i el foc etern, tot i que de vegades, com en el cas dels mestres, algun religiós ens aportava valors molt positius, per a l’autor del llibre va ser important la relació familiar amb el capellà del poble, D. Francisco, amb el pas dels anys convertit en el cantautor Paco Muñoz.

En aquells temps la relació amb els veïns era excepcional, les cases eren obertes i tothom entrava a casa de tothom, l’arribada de les primeres televisions als carrers convertia la casa que en tenia en un lloc d’encontre de tot el veïnat. Curiosament l’arribada de les televisions a totes les cases va fer que aquestes es tancaren i que cadascú es quedés a casa seua. Aquesta relació tant estreta entre veïns els feia solidaris en els moments més difícils com és el cas de la mort, present en més d’una ocasió, de fet la mort del pare i el dolor profund que causa en el xiquet i que li  havia de durar molts anys, segons ens diu, tanca el llibre.

El solatge del temps és un llibre de lectura recomanable, perquè a partir de l’experiència personal de l’autor es reconstrueix tot el món d’una generació.

Josep Manuel San Abdón