Ramón Guillem (2024). Foc de magranes. València. Vincle editorial.
La literatura és la principal protagonista del llibre, sobretot la poesia,
ja que comenta l’obra d’un gran nombre d’autors, des dels mestres Lluís Alpera
i Jaume Pérez Montaner a les veus més joves com Aina Garcia Carbó, passant per
la major part dels autors valencians de la seua generació, a més d’altres
poetes que escriuen en llengües diverses com T.S. Eliot, W.H. Auden, García
Lorca o Octavio Paz.
Parlar dels llibres d’aquests autors li serveix per a reflexionar sobre el
fet d’escriure i sobretot d’escriure poesia. La literatura i l’art en general,
ens diu l’escriptor, van necessàriament units a la vida, és allò que per a
molta gent li dóna sentit a l’existència: “L’art no pot existir sense la vida,
i jo afegiria a més que tampoc la vida no podria existir sense l’art. Almenys,
determinat tipus de vida, aquella que alguns podem considerar més profunda i
vertadera.”
Ramon Guillem expressa la seua passió pel poema: “Una passió pel poema que
és, al mateix temps, una febril passió per la vida.” I manifesta la seua fe en
la poesia: “Crec en la poesia. Crec en l’art, en la ramificació de tots i
cadascun dels seus camins que ens ajuda a viure i a ser feliços (...). Crec en
la força de les paraules. Perquè sense elles no seriem res. Absolutament res.
Crec en la vida, és clar. En la poesia.”
Com a poeta valora aquella poesia que l’incita a escriure: “Com a poeta que
soc sé que un llibre em sedueix i em guanya quan immediatament genera en mi la
necessitat d’escriure.”
Però escriure té la seua dificultat, és una lluita per assolir la
perfecció, com diu la cita de Robert Graves que es reprodueix en el llibre,
“...el poema perfecte és una impossibilitat. Si algú escrivira el poema
perfecte, s’acabaria el món.” Però malgrat tot els poetes segueixen buscant,
perquè, com escriu l’autor, “El vertader poeta sols creu en allò que el fa ser
el que és. I cerca entre les runes el que mai no trobarà. I se sap hereu d’un
palimpsest sempre escrivint-se. I creu en el pensament que fibla i en el desig
polièdric. I en la insistència del dubte i la pregunta. Quan salta al buit no
necessita cap xarxa salvadora. Ni cap escut d’argent per a la guerra. Perquè el
vertader poeta sempre dorm a la intempèrie.”
Altres entrades del llibre ens parlen de llibreries, des de l’experiència
personal de l’autor, fins a aquells autors que ens parlen de llibreries en els
seus escrits, i fa referència al llibre Tafanejar.
Llibreries del món, on setze escriptors de tot el món parlen de les seues
experiències personals, i celebren “la seua existència com una necessitat
pregona per a l’ànima, perquè la seua vida sense llibreries no seria la
mateixa.”
Una altra passió de l’autor són les biblioteques, que a més formen part del
seu ofici, ja que ell és bibliotecari de professió. Ens parla de llibres inexistents
com aquells a què fa referència Alberto Manguel a La biblioteca de noche, de llibres que poden estar anys
desapareguts perquè s’han col·locat en un lloc equivocat, d’autors que
sorprenentment han estat bibliotecaris com Georges Bataille o Giacomo Casanova,
dels canvis que han sofert les biblioteques en els últims temps o d’anècdotes
personals.
Ramon Guillem és un apassionat per la música, com ja sabem d’altres llibres
anteriors, i aquest no és una excepció, Haydn, J.S. Bach, F. Mompou, Haendel,
Cecilia Bartoli, Beethoven o Glenn Gould, entre altres formen la banda sonora
del llibre. També escriu sobre la relació de la música amb la poesia comentant
llibres de Màrius Torres o Isabel Robles.
Foc de magranes és un llibre bellament escrit, una autèntica exaltació de la literatura i
de l’art en general, ple de reflexions sobre aquests temes i al mateix temps
una incitació constant a gaudir de les lectures o altres manifestacions
artístiques de les quals ens parla
l’autor.
Josep Manuel
San Abdón
