Fèlix Edo Tena ha publicat recentment la seua
tercera novel·la El món exterior
(Onada edicions), on es narra el viatge iniciàtic de Vicent, que surt d’un mas
de Benassal per enfrontar-se a una
realitat ben allunyada del món en què havia viscut fins aleshores. Coneixerà
alguns dels episodis més tràgics del segle XX i assistirà al final d’un món
rural i d’uns valors tal com els havia conegut. Sobre aquesta novel·la hem
entrevistat l’autor per correu electrònic.
– D’on
ve el teu interès pel món dels masos i els masovers?
Es tracta d’un assumpte que no és literari, sinó
vital. Jo provinc, tant de part de mare com de part de pare, de sengles famílies
masoveres de Benassal, i això implica una relació directa amb un món que avui
pràcticament ha desaparegut. Les meues novel·les naixen, sobretot, d’haver
escoltat. He parlat molt amb els meus familiars: sobre com era la vida al mas,
què suposava per a ells anar a l’escola del Canto, les visites al poble des del
mas, la intuïció que allí ja no podien viure més, també la melancolia per tot
el que s’ha perdut. I aquestes converses han estat una forma de transmissió de
coneixement. No un coneixement acadèmic, sinó una manera de situar-se en el
món: el temps lent, la dependència de la terra, una relació molt concreta amb
la necessitat i amb el límit. Per tant, escriure sobre els masos és també escriure
contra aquesta desaparició. No per idealitzar, sinó per negar que siga
irrellevant.
– És coneguda la teua afició al cine, el
començament de la novel·la m’ha semblat molt cinematogràfic.
Tens tota la raó. Evidentment, per a escriure
s’ha de llegir molt, però, en el meu cas, jo li dec molt al cinema i a la
música. En concret, el cinema que m’ha influït no és el narratiu convencional,
sinó aquell que treballa amb el temps i amb la mirada d’una manera radical. Et
podria dir molts noms, però ara mateix em venen al cap Abbas
Kiarostami, Víctor Erice o Theo Angelopoulos. En aquests autors,
el que importa no és tant què passa sinó com es percep el que passa. Hi ha una
atenció al detall, al silenci, a l’espai, que trenca amb la idea de relat com a
successió d’accions. Això és el que m’interessa portar a la novel·la: una
escriptura que no guia el lector, sinó que l’obliga a mirar. Pel que fa al
començament d’El món exterior, no busca seduir, sinó descol·locar,
situar el lector dins d’un món que no s’explica, sinó que s’ha d’habitar.
– El Jutge i l’Altre em semblen personatges
simbòlics que representen el mal absolut i la violència sense límits. Em
recorden, d’alguna manera, alguns dels actuals líders mundials.
El Jutge i l’Altre no són figures del mal en un
sentit moral simple. Són la forma que adopta el mal quan esdevé sistema, en
aquest cas, sistema de la modernització de les societats. Des d’aquest punt de
vista, el Jutge no és excessiu: és coherent. Representa una racionalitat que es
creu legitimada per ordenar el món, encara que això implique destruir-lo. És el
mal que no es percep com a tal perquè s’exerceix en nom de l’ordre, del progrés,
de la necessitat. En aquest sentit, aquella imatge tan icònica de Walter
Benjamin és central: l’àngel de la història veu una acumulació de ruïnes
mentre una tempesta —el progrés— l’empeny cap al futur. El Jutge i l’Altre són
aquesta tempesta: no reconeixen el que destrueixen, perquè la seua lògica no
admet la pèrdua com a problema. Per altra banda, no resulta casual apuntar que
la llengua en la qual s’expressen és el castellà, que és la llengua en la qual
s’ha destrossat el món dels masovers i també s’està deixant morir la cultura
catalana.
– Ramon també em sembla un personatge simbòlic,
és dels dos germans qui té més curiositat per veure que hi ha més enllà del
mas, i que amb la seua desaparició incita el seu germà a emprendre el viatge.
Ramon és un sagal especial: molt intuïtiu,
sensible, capaç de veure com creix l’herba i de connectar-se a aquelles coses
que no es veuen a simple vista. A més a més, és molt curiós, fins al punt que
suposa el primer desplaçament. És qui trenca el tancament del mas, qui intueix
que hi ha un “món exterior”. Però aquest fora no és una promesa, sinó una
obertura que comporta pèrdua. La seua desaparició no és només narrativa: és
ontològica. A partir d’ell, el món deixa de ser complet. Vicent hereta aquesta
fractura. El seu viatge no és voluntari, és conseqüència d’una ruptura que ja
no es pot reparar.
– Per què situes l’acció de la novel·la en l’any
1955?
Perquè és un moment en què dues violències
coincideixen: la d’un règim, el franquista espanyolista, i la d’un procés de
modernització que transforma el món de manera irreversible. En el context
català, això té una especificitat clara: la modernització va lligada a una
imposició cultural. El castellà s’imposa com a llengua de poder, mentre el
català és progressivament desplaçat. No és només una qüestió lingüística: és
una transformació de la percepció, de la manera de pensar. El món dels masos
desapareix alhora que desapareix una centralitat cultural pròpia. El “progrés”
funciona com una força d’homogeneïtzació. 1955 és el moment en què aquesta
substitució ja no és discutible. El món encara existeix, però ja ha perdut la
seua continuïtat. De fet, és l’època que molts masos van ser abandonats: per la
pressió de la modernitat i també per les seduccions de la modernització.
– En el seu viatge Vicent descobreix el mal, però
també el bé.
Vicent no descobreix el món de cop, sinó per
capes. El primer “fora” és el poble: els comerços, els cotxes, una forma de
vida que ja funciona amb una altra lògica. És un primer desplaçament, encara
assumible. Després arriba el mar, a Vinaròs, que és una obertura més radical:
un espai que desborda qualsevol mesura coneguda, que trenca definitivament
l’escala del món del mas. I vindrà la ciutat, encara que siga una menuda com
Castelló. Però el veritable trencament es produeix amb els diversos testimonis
amb qui parla d’alguns dels horrors del segle XX. A través d’aquests
personatges, Vicent entra en contacte amb la història en el seu sentit més
violent. La conversa amb un supervivent de Dachau, la presència encara viva de
la Guerra Civil, els maquis… tot això introdueix una dimensió que ja no és
només personal ni local. El mal deixa de ser abstracte: es fa històric. Es fa
real en un sentit que desborda qualsevol experiència anterior. El bé, si
apareix, ho fa de manera fràgil, com una possibilitat mínima dins d’aquest món.
– Em criden l’atenció les llargues descripcions
que fa la veu narrativa.
Les descripcions tenen a veure amb aquesta manera
de descobrir el món. Vicent no el pot assimilar ràpidament, perquè cada espai
té una densitat que li és estranya. Descriure és, per tant, una manera de fer
visible aquest procés: el pas d’un món tancat i coherent a un món fragmentat i
excessiu. També és una forma de resistència. Davant d’un món que tendeix a
simplificar, a reduir, a accelerar, la descripció restitueix complexitat.
Obliga a mirar, a aturar-se. I, en última instància, és una manera de lluitar
contra la desaparició: donar cos, donar temps, donar llengua a allò que ja no
hi és o que està a punt de deixar d’estar-hi. Per altra banda, és la manera
com, a través de les meues novel·les, intento convertir el paisatge dels Ports
i del Maestrat en un paisatge literari, que és profundament local, però que
d’aquesta manera aspiro a què arribe a la faceta universal.
– Les darreres pàgines són bastant desoladores.
Vicent és el final d’una estirp, d’un món al qual ja no es tornarà mai. Era
aquell un món més autèntic, més humà?
La desolació no és un efecte estètic, sinó una
conseqüència. Vicent arriba al final de la seua peripècia havent travessat
diversos mons, però sense poder integrar-los. El món del mas ja no és possible,
però el món nou tampoc no ofereix una forma d’arrelament. La pregunta per si
aquell món era més autèntic és, en realitat, secundària. El que importa és que
la seua desaparició no ha estat neutral. Ha implicat la pèrdua d’una manera de
viure, de parlar i de comprendre. El que queda és una consciència incòmoda: que
el que anomenem progrés s’ha construït sobre una acumulació de ruptures i
d’oblits. I que aquestes ruptures no afecten tothom de la mateixa manera.
Vicent no és només el final d’una estirp: és el testimoni d’aquesta pèrdua. I
el seu silenci final és, potser, l’única resposta possible.
Josep San
Abdón
