divendres, 8 d’abril del 2016

CONVERSA AMB JOSEP USÓ


Amb L’any de l’herba sana (Onada Edicions) Josep Usó ens torna a transportar als anys de la Guerra Civil i de la postguerra. L’acció de la novel·la transcorre en un poblet de l’interior de Castelló, on l’enveja, la gelosia i la venjança desencadenarà un terrible tragèdia. Una novel·la narrada amb un estil àgil que va atrapant el lector a mesura que s’endinsa en la seua lectura. Va ser guardonada amb el premi “Vila de Puçol” 2014. Amb l’autor hem mantingut aquesta conversa sobre la novel·la.
-                     L’any de l’herba sana és la tercera novel·la que escrius ambientada en la Guerra Civil i la postguerra. Per què t’interessa tant aquest tema?
La guerra civil continua sent una part de la nostra història de la qual en sabem molt poc. Especialment dels episodis que ens podrien resultar més propers, d'aquells que van succeir al nostre poble, o en els quals hi va participar algun familiar o veí. Per tant, té per a mi l'atractiu d'una història propera però a la vegada desconeguda. Molt sovint m'he trobat lectors que m'han demanat si algun episodi que apareix en alguna de les meues novel·les va ocórrer realment tal i com el narre. O d'altres que, a partir de la lectura m'han explicat records de quan ells eren xiquets i que mai havien contat a ningú. Aquest fet sempre m'ha sorprès, perquè en general, per escriure sobre aquest període, només m'he documentat dels fets més generals. Com per exemple, de en quines dates passa el front per un lloc determinat. Per a la resta, he arribat a la conclusió que les veritables forces que mouen aquests conflictes, són sempre les mateixes a qualsevol lloc: l'enveja, l'avarícia, la luxúria, el ressentiment per qualsevol tema que no res a veure amb la guerra o amb la ideologia. Al capdavall, moltes guerres actuals pretesament religioses s'alimenten de petroli, de diamants o de qualsevol altra matèria primera quan no ho fan directament d'un interès per vendre armament.
I, en general, per escollir una situació extrema com una guerra, em resulta més fàcil parlar de la civil perquè jo encara he conegut els meus avis que la van viure d'una manera dramàtica (en tots dos bàndols) i que sempre han fet mans i mànigues per a no explicar res. Era com una època fosca per la qual passà tothom però de la qual ningú no en volia parlar. Absolutament fascinant. I em sembla que ara, després de tants i tants anys, ja va sent hora de tractar-la com un conflicte més, com una ocasió qualsevol per a descriure passions de tota mena. Amb tot, encara hi ha gent que pensa que mai se n'hauria de parlar per a no reobrir velles ferides. Però jo pense que moltes de les ferides no estan ben tancades. Cal parlar-ne per tal que es puguen tancar molts dols que encara no s'han pogut tancar.
-                     Els personatges principals – Celestino, Vicent...- es veuen embolicats en situacions tràgiques que ells  no han provocat.
Molt sovint, en qualsevol conflicte, les persones es veuen en situacions que no han provocat de cap manera. També passa en moltes altres etapes de la vida. Si, posem per cas, els teus amics decideixen en un moment donat de l'adolescència abandonar els estudis, es fa molt més difícil continuar sol, perquè en aquesta època els amics són molt importants. O si tens un bon mestre d'una determinada assignatura, és molt més fàcil que t'acabes inclinant per aquella a l'hora d'anar a la universitat. Això mateix, però molt sovint amb conseqüències més greus, passa en una guerra. Per exemple, viure a un poble o al poble del costat, pot significar estar amb els uns o amb els altres. I les persones, sempre tracten de sobreviure i d'eixir ben parats de qualsevol situació. Per molt que t'incomode, t'ofenga o et repugne una situació en un moment i lloc determinats, poca gent s'enfrontarà sense armes amb algú que vaja armat per corregir-la. Perquè si et maten ja no tens opció de res. Sempre es tendeix a sobreviure i esperar a veure si més endavant es pot fer alguna cosa. Però més endavant la situació pot haver canviat molt més i tu ja no sempre tens l'opció de rectificar.
I tot això, sol ser provocat per un put atzar. De la mateixa manera que perds un avió, agafes el següent vol i t'estalvies un accident aeri. O te'l trobes, que tot pot passar. Molts dels personatges de L'any de l'herba sana són víctimes d'aquest atzar. I després, només tracten de continuar endavant amb la seua vida, per difícil que els resulte.
-                     Com en una altra novel·la teua, La senda llarga, ací també trobem un capellà molt allunyat de les virtuts del cristianisme.
Els capellans sempre han segut persones molt poderoses a Espanya. Molt més que a qualsevol altre país que jo conega. Probablement, el seu poder és excessiu. I les seues opinions molt respectades, fins i tot en àmbits en els quals la seua autoritat no hauria d'existir. Per exemple, en ciència. Recordem que les pressions de l'Església van estroncar un bon temps les investigacions sobre cèl·lules mare, quan ja s'albirava que eren una via nova i poderosa per millorar el tractament de moltes malalties.
D'altra banda, els capellans catòlics tenen una vida molt incompleta. El seu celibat forçós els obliga a uns esforços molt difícils de mantindre. No hem d'oblidar que, al capdavall, són homes. I aquest celibat els obliga a no tindre mai una família pròpia ni fills. Sembla ser que un dels motius fonamentals pels quals es manté aquesta situació és per a que la Institució herete els seus bens a la mort del mossèn.
Però una persona molt privada d'afecte, sovint desenvolupa actituds que el compensen d'una manera o altra. I n'hi ha que es dediquen a acumular riqueses “terrenals” (sovint influint per tal que l'Església siga l'hereva dels bens d'alguns devots); d'altres, incapaços de suportar l'absència de sexe en la seua vida, cauen en pràctiques terribles, com la pedofília, que malauradament sembla molt estesa entre el clergat.
En qualsevol cas, una persona que molt sovint pateix alguna mena de complexos i fortes mancances afectives, dotada a més a més d'una indiscutible i indiscutida autoritat, sol resultar un personatge literari molt atractiu.
Un cas particular és Evaristo Clausell, el personatge del capellà de La senda llarga. Aquell és una mala persona que es fa capellà per tal de no haver de treballar com la resta dels joves de la seua generació.


-                     Creus que la restauració de la democràcia no ha fet justícia al profund patiment de persones com Virtudes?
Rotundament, no. Hi ha una dada terrible però que és certa. L'Estat Espanyol és, al darrere de Cambodja, el segon país del món que més fosses comunes té. Després de tot el que ha passat a Europa en els darrers setanta anys, la fossa comuna més gran de tota Europa està al cementeri de València; es calcula que allà hi ha prop de vint-i-vuit mil morts soterrats. I el dol per qualsevol desgràcia, per terrible que siga, s'acaba tancant. Qualsevol mort, per terrible, desgraciada i fora de lloc que estiga, acaba per esvair-se. És allò que els vells anomenen “una pena morta”. Sens dubte, la pitjor de totes és la mort d'un fill, però fins i tot aquesta, les mares l'acaben assumint (no superant).
Però el problema és que des de la mort de Franco fins avui mateix, no s'ha posat en marxa cap projecte seriós per tal de treure tots els morts de les seues fosses. I aquests morts no són una  pena morta. Resta pendent el fet que puguen “reposar en pau”. Quelcom tan senzill com recollir les seues restes i deixar-les juntament amb les d'aquells als qui van estimar. Encara ara, hi ha molts vells que demanen poder soterrar els seus parents que foren assassinats en plena guerra o després i que jeuen soterrats a la vora de camins o al mig d'algun bancal.
Em resulta terrible la insensibilitat d'un poder que nega a una persona, tants anys després d'uns fets esgarrifosos, el mínim consol de recuperar unes restes humanes per tal que els seus descendents, senzillament sàpiguen on estan soterrats i els puguen anar a recordar a un lloc concret. Exactament igual com fa tothom. I encara més que els arguments que es facen servir siguen de tipus econòmic (quan es malbaraten tants recursos en projectes que no serveixen per a res) o acusant aquestes persones de revengistes (quan es continua mantenint amb fons públics un lloc com el Valle de los Caidos).
Espere que aquesta situació es resoldrà més prompte que tard. En cas contrari, les Virtudes que continuen vives, transmetran el seu dolor i angoixa als seus descendents i la seua pena, seguirà essent una “pena viva”.
-                     L’acció de la novel·la està situada en un petit poble de l’interior de Castelló. És perquè en els pobles xicotets estaven més arrelats els sentiments d’enveja, gelosia i venjança que desencadenen la tragèdia de la novel·la?
En aquest cas concret, la primera idea de la novel·la em fou suggerida per la fotografia que apareix a la portada. Jo la vaig veure al Facebook i amb un peu de foto, que va resultar del tot fals, que feia referència a un poble de l'interior de Castelló. I em va agradar la idea de situar l'acció a un poble menut i sense nom perquè això em permetia aprofitar les imatges, escenaris i personatges secundaris que conec de molts dels pobles d'aquesta zona. Al capdavall, quan es va a caminar un diumenge per qualsevol de les serres que tenim gairebé a tocar, s'hi veuen molts bancals, masos aïllats, ermites, camins, barrancs i fins i tot arbres concrets, que bé han de tindre la seua història pròpia. De manera que he aprofitat aquesta activitat de lleure, el senderisme, per conèixer i recordar paisatges, llocs i indrets que m'han servit per crear alguns dels escenaris que es descriuen a L'any de l'herba sana.
D'altra banda els sentiments, com les passions, són els mateixos als pobles menuts que a les ciutats. Però a mi em resulta més atractiu parlar des d'un poble perquè jo també ho sóc, de poble. I el que es descriu a la novel·la té l'avantatge que està prop de Castelló; de manera que els avantatges que ofereix,  fonamentalment serveis, estan a tocar, mentre que l'ambient tranquil d'un poble amb una economia eminentment agrari es podia contraposar d'una manera colpidora amb el terrabastall que suposa el pas d'una guerra. Una guerra que, d'altra banda, es va apropant irremeiablement al llarg de la història. I també m'atreia crear una atmosfera de tensió creixent amb l'aproximació al poble de l'escenari bèl·lic.
Però torne a insistir; en realitat, les grans passions són les mateixes a tot arreu. Tant és al poble com a la ciutat. O ací  o allà. L'enveja, per esmentar-ne una, fa infeliç aquell qui la pateix. I tant és on visca o on se'n vaja fugint d'ella. El que mai acaba d'entendre l'envejós és que la seua enveja viatja amb ell perquè en forma part d'ell mateix. 

Josep Manuel San Abdón