dissabte, 31 d’octubre del 2015

EL RASTRE DELS CÀTARS A MORELLA


JOAN ANDRÉS SORRIBES. Pedres marcades. Edicions Bromera. Alzira. 2015.

En la seua darrera novel·la Joan Andrés Sorribes torna a situar l’acció en un territori que li és especialment estimat i que ja havíem trobat en altres novel·les anteriors, les comarques del Maestrat i Els Ports, en aquesta ocasió centrat sobretot en la ciutat de Morella.
La novel·la ens conta les peripècies que ha d’afrontar Pau Abril, un jove tècnic de patrimoni de la Conselleria de Cultura, que rep el seu primer encàrrec com a director, la restauració de l’ermita de Santa Llúcia a la ciutat de Morella. La història és narrada en primera persona pel propi Pau Abril adreçant-se als lectors de la novel·la després que han passat els esdeveniments de la història i que a ell l’han deixat profondament trasbalsat. Però entre la seua narració es van intercalant fragments d’uns fets ocorreguts set – cents anys abans, que tenen una repercussió en el present i que surten a la llum en el moment d’iniciar la restauració de l’ermita.
A mitjan segle XIV es troba a Morella treballant en el convent de Sant Francesc i en l’arxiprestal de Santa Maria el famós constructor d’esglésies Domènec Prunyonosa, el qual es dipositari dels papers del sant llegat dels càtars. Això és descobert pel frare franciscà Guillem Escolà, per la qual cosa és assassinat pel constructor. Després Domènec Prunyonosa trobarà protecció primer en el rector de l’església de Santa Maria i després en el rector de la Salvasòria, llogaret prop de Morella que llavors estava habitat.
El descobriment del cadàver del frare assassinat a l’iniciar la restauració de Santa Llúcia li donarà a Pau Abril un munt de maldecaps que són la base de la trepidant trama de la novel·la. Qui era aquell frare? Per què estava enterrat en aquell lloc? Això cal esbrinar-ho. Pau comptarà amb l’ajuda del vell Valerià, que té la saviesa que li dóna l’edat. I el professor Maury i la seua jove ajudant Sophie Delpoux, historiadors occitans que semblen molt interessats en descobrir alguna senyal en les pedres de Santa Llúcia.
La novel·la és una combinació de diversos gèneres, a primera vista podríem parlar de novel·la històrica en quan l’origen de l’acció està en el segle XIV. Però també es pot parlar de novel·la d’intriga, en quan que es tracta de desvetllar qui és el cadàver i les causes de la seua mort. També la podríem enquadrar en el gènere de misteri, pel que fa referència a l’autèntica personalitat dels dos historiadors occitans i el seu interès pels papers de Domènec Prunyonosa, també per la constant presència del foc.
L’autor es mostra com un profund coneixedor de la realitat de la comarca i de la seua història. Els llocs que surten són ben reals, la parla del vell Valerià correspon a la dels naturals de Morella. Els lectors de la zona també podran trobar entre els personatges de la novel·la, persones ben conegudes del territori com el canonge de la catedral de Tortosa i reconegut historiador mossén Josep Alanyá o Arturo Zaragozá, arquitecte inspector de Patrimoni de la Generalitat Valenciana.
Pedres marcades té tots els al·licients per a ser una lectura ben atractiva, història, misteri, intriga, una història d’amor i una acció trepidant. Una lectura ben recomanable per a lectors de totes les edats.

Josep Manuel San Abdón

diumenge, 18 d’octubre del 2015

BIOGRAFIA DE CARLES SANTOS



       S’acaba de publicar una biografia del músic Carles Santos a càrrec de la periodista Alícia Coscollano. El llibre s’ha construït a partir d’una llarga sèrie de converses que els dos han mantingut i s’estructura en tres seqüències.
       En la primera es fa referència a la infantesa i adolescència del jove Santos. Nascut a Vinaròs el 1940 va aprendre a tocar el piano abans que a parlar o cordar-se les sabates. El seu pare era metge i en la seua família havia molt d’interés per la cultura, tot i que era d’un caràcter molt conservador, la qual cosa el portaria més avant a tenir diversos xocs amb el pare. Recorda d’aquells anys els ensenyaments del musicòleg mossén Vicent Garcia Julbe, que el va posar al dia dels corrents musicals més moderns. Va estudiar lliure el batxillerat i la carrera musical al Liceu, no va formar part mai d’una classe, per això creu que sempre ha tingut tendència a ser una persona solitària. En aquest període va ser becat per estudiar en Paris i posteriorment va viatjar a Suïssa on van ser molt important per a la seua formació el pianista Harry Datyner. Acaba aquest apartat amb unes anècdotes sobre la seua mili que semblen extretes d’algun dels seus espectacles. 
       La seqüència 2 comença amb la professionalització de Carles Santos com a músic, que té com a centre Barcelona. Va dirigir el Grup Instrumental Català, juntament amb Josep Mª Mestres Quadrany que tenia la seu a la Fundació Miró. Va tenir molta relació amb Joan Brossa amb qui va col•laborar amb algun espectacle. Així mateix va col•laborar amb el director de cine Pere Portabella component la música en alguna de les seues pel•lícules. Per aquests anys va ser decisiva la seua anada a Nova York on descobreix el músic dadaista John Cage que seria decisiu en la seua posterior orientació professional. En aquells participa activament en política i es detingut en una reunió de l’Assemblea de Catalunya en l’església de Santa Maria Mitjancera, aquella nit debutava Johan Cruyff en el Barça.
      La 3ª seqüència comença l’any 1987 quan Carles Santos organitza la seua pròpia companyia i comencen els grans èxits amb obres com La pantera imperial, Ricardo i Elena, Ebrofalia copulativa o Els pianos de Guido. L’any 1992 participa en l’Olimpiada de Barcelona dirigint una fanfàrria que saludarà amb un Hola! tot el món. Són anys de gran projecció internacional amb actuacions en diversos països, i també són anys on arreplega un gran nombre de premis tan per la seua faceta teatral com musical.
Aquest llibre d’Alícia Coscollano ens acosta al món d’uns dels músics valencians més importants, i ens ajuda a comprendre millor la seua magnífica i extensa obra.
Josep Manuel San Abdón

dissabte, 3 d’octubre del 2015

DONES ENAMORADES



MARTA TENA SUBIRATS. Juego de quimeras. Editorial Dauro. Granada. 2015.
Marta Tena encapçala el llibre amb una cita: la definició que el diccionari de la RAE dóna de la paraula quimera : “Aquello que se propone a la imaginación como posible o verdadero, no siéndolo.”
El llibre conta la història de tres amigues que viuen unes històries d’amor que podríem qualificar de quimèriques, i així divideix el llibre l’autora en tres capítols, la quimera nº1 Ernesto, la quimera nº 2 Alfonso i la quimera nº 3 Fernando.
Les protagonistes dels capítols són tres dones entrades en la dècada dels trenta anys. La primera Carmen era feliç en el seu matrimoni, però, perd el seu marit en un accident de tràfic i això la sumeix en una tristesa infinita. Treballa d’infermera en un hospital i és assignada a la consulta d’un nou metge que ha arribat, al principi es mostra bastant distant, però, a poc a poc, va sorgint una bona relació entre ells que acaba amb un enamorament. Carmen es lliura totalment a aquest amor, però Ernesto, que així es diu el metge, vol mantindre la relació amb ella, però conservar la seua vida familiar, a més té una manera particular de mantindre contacte físic amb ella.
La quimera nº 2 la protagonitza Raquel, és metgessa i mare de dos fills, porta una vida rutinària amb el seu marit, al qual veu molt poc perquè està plenament dedicat a la política. Alfonso i Lucía són una parella amiga, també tenen dos fills i la seua vida és molt semblant, però en aquest cas és ella qui es dedica a la política. Això fa que Alfonso i Lucia s’aproximen i naix un amor entre ells. Però torna a ser l’home qui no vol anar més enllà, malgrat que Raquel està disposada a tot pel seu amor.
La quimera nº 3 la protagonitza Beatriz, metgessa, està separada. Coneix en la seua consulta un conegut escriptor, Fernando Márquez de la Vega, i entre els dos naix una boja passió amorosa, tanmateix la història es repeteix. La relació ha de ser secreta, Fernando no vol trencar en la seua esposa amb qui porta una plàcida vida rutinària i no vol fer mal al seu fill.
Els sis personatges tenen en comú que porten una vida rutinària, apàtica, no és que siguen desgraciats, però sí que necessiten un estímul per a tenir un vida més apassionant, i aquest estímul el troben en l’amor. Però només les dones estan disposades a trencar amb tot, a deixar-se portar per aquesta passió que torna a donar sentit a les seues vides. Els homes per la seua banda es mostren conservadors, volen conservar la seua còmoda vida familiar, i al mateix temps viure una intensa vida amorosa.
Crida l’atenció que les tres protagonistes són dones de formació universitària, per tant pensem que podrien ser capaces de racionalitzar les seues relacions i vore que no porten enlloc, tanmateix no ho fan. Beatriz quan Carmen li demana consell ho explica molt bé la veu narrativa: “Sabía por experiència pròpia que no siempre hacemos lo que deberíamos hacer, que nos dejamos llevar por las sensaciones, por los sentimientos, en lugar de por lo razonable.”
Els personatges femenins de la novel·la estan molt ben traçats, tant pel seu caràcter, com pel que fa a les seua vida, dels tres se’ns conta la seua vida anterior, com ha  arribat a la situació en la que es troben. Són xicotetes històries dintre de la història.
En la novel·la també podem vore l’amistat entre dones, les tres comparteixen confidències respecte a la seua situació amorosa i viatges podríem dir catàrtics: “Tendrían una semana entera para comer bien, pasear, tostarse al sol, reír, llorar y maldecir a todos los hombres de la Tierra.” Se’ns diu en un moment de la novel·la.
De les tres l’única que en la  novel·la no trenca definitivament amb els seu amant és Beatriz. La que té com enamorat el poeta Fernando Márquez de la Vega. En aquest sentit la novel·la queda com un final obert que podria donar lloc a la continuïtat de l’obra.
Juego de quimeras és per tant una  novel·la que reflecteix la complexitat de les relacions amoroses en la societat actual.
Josep Manuel San Abdón