Fracesc Viadel i Girbés (Algemesí, 1968), és periodista, escriptor, doctor en Sociologia i professor universitari en la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull de Barcelona. Col•labora en diversos mitjans de comunicació com La Veu del País Valencià, El País, Serra d’Or, L’Espill o Caràcters. És autor dels poemaris Si la lluna és plena (1991), Èxode salnitrós (1998), de les novel•les Dies de Venus (1999), Terra (2002) i L’advocat i el diable (2004) i dels assajos No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l’aportació positiva. Acaba de publicar el poemari Ciutat, dies insòlits (Onada edicions, 2015) amb el que va guanyar el 18è Premi de poesia “Josep Mª Ribelles” Vila de Puçol. Sobre el contingut d’aquest llibre hem mantingut amb ell la següent entrevista.
En el primer poema el subjecte poètic s’adreça a ell mateix com a “sentinella prudent i avisat” davant d’una ciutat habitada per ser monstruosos. La funció del poeta és la d’estar vigilant davant els abusos dels poderosos?
- El poeta pot fer, sens dubte, aquesta funció. Acceptar la tasca ingrata i dolorosa que pot representar denunciar els abusos dels poderosos, d’un poder que no tan necessàriament s’ha d’expressar en termes polítics. I denunciar, també, les conseqüències de l’enveja, de la injustícia, la misèria moral que ens envolta quotidianament. De fet, l’enveja, la injustícia són alguns dels temes del llibre... Hi ha implícita l’acceptació que ningú no premiarà la seua conducta, el seu posicionament moral, ans el contrari.
En totes les ciutats que visites amb la teua poesia destaca la presència dels sers més desemparats de la societat. Per què exerceixen aquesta atracció?
- Són els que més ens acosten a la realitat de la condició humana, a una realitat dura que ens entestem en invisibilitzar. Ens hem tornat terriblement insensibles, uns monstres egoistes. Oblidem fàcilment la nostra fragilitat. Hi ha una pregunta darrere d’aquesta mirada: Qui eren aquests sers abans d’esdevenir uns autèntics espectres?. Hi he pensat molt sobre aquest extrem inquietant. Enlloc està escrit que ens puguem convertir en aquelles despulles oblidades inhumanament. El llibre està escrit molt abans de la crisi però la crisi ha omplert els nostres carrers de nàufrags i cadàvers en vida. Els podem trobar fent cua per agafar menjar a les portes de l’església Kaiser-Wilhem-Gedächtniskirche a la Kudamm de Berlín, a dues passes d’algunes de les botigues més luxoses de la ciutat. Però també al centre de València, en un qualsevol passatge del centre... els passatges s’han convertit en la llar d’homes que entaforats en els seus sacs de dormir tenen l’aparença d’uns cucs irreals, les estacions de bus com la de Barcelona, els carrers...
Molts poemes del llibre destil•len ràbia, podríem agafar com a exemple el XII: “Algun dia, segur que algun dia/ se’t podrirà la teua llengua de fetge inflat...”. Pot ser la poesia un arma de venjança?
- Sí, hi ha molta ràbia i dolor als poemes, una necessitat de reparar el dany infligit injustament, l’abús, la desgràcia.... la poesia pot tenir aquesta propietat reparadora, transcendent i, alhora, autodestructiva. A ningú li agrada la venjança, la rebutgem moralment, però qui no ha tingut mai desig de venjar-se? De fer-ho ni que siga a través d’un tercer? Qui no ha anhelat que la fortuna faça la faena per un mateix, evitar-se el tràngol?. Som terriblement hipòcrites i covards en aquest sentit. Només els fills de putes troben un plaer immens en venjar-se, en usar el càstig com a demostració del seu poder. És contra ells contra qui cal usar l’arma de la poesia.
En el poema IX el subjecte poètic s’adreça a una possible estimada i li manifesta el desig de romandre per sempre la seu costat i de no preocupar-se ja més de la literatura. És la literatura una manera de superar les insatisfaccions vitals, de la que no es té cap necessitat quan un és feliç?
- La literatura, la creació m’ha acompanyat des de sempre, també en els moments molt complicats que n’han sigut alguns. La infelicitat, sí, pot ser una font d’inspiració, de fugida poderosíssima, un refugi en moments en què la vida sembla voler esborrar-te, posar-te de genolls. Però la felicitat també pot inspirar-nos. Hi ha moments breus irrepetibles, d’una bellesa exultant que necessitem atrapar d’alguna manera amb el llenguatge... pense la xiuladissa dels ocells una matinada de primavera passejant a la vora de la Llotja de València, amb la ciutat il•luminada per un cel de primavera esplèndid, o pense el record fugaç d’un cos nu desitjadíssim encara després de tants anys intentant escapar de la presó de la nostra memòria, com una serp sinuosa, o pense l’abraçada del meu fill o en el sabor intens d’una bresquilla...
En el llibre sovint hi han referències a la infantesa, que es viu amb una certa nostàlgia. És ben significatiu el vers que tanca el llibre: “Aquell temps feliç que ja mai més no serà.”
- És un tòpic ja consabut, però, certament, no hi ha més pàtria que la nostra infantesa. La infantesa és el despertar als sentits, el triomf de la innocència. A mesura que ens anem fent grans se’ns va esquarterant. Viure és una lluita implacable, terrible... les ambicions, les necessitats, la sort o la dissort, la impotència davant de qui pot més, el poder, la insatisfacció... sovint ens adonem de tot això quan ja és massa tard... tot això en els nostre món infantil sol ser imperceptible, inconcebible. Voldríem fer-nos grans si mai sabérem que ens espera?.
Què li deu aquest llibre a Vicent Andrés Estellés?
- A Estellés li deu moltes coses, potser una certa visió de la vida, del món però també li deu molt a Marc Granell o a Joan Navarro, als clàssics... No m’he considerat mai allò que en podríem dir –no exempts d’ironia- un poeta professional. No tinc mètode, no m’importa gens, escric per una necessitat vital com menge o bec... si m’obligara a adoptar patrons estètics determinats, disciplines literàries m’avorriria terriblement... Escriure per mi és una pulsió.
Molts poemes en què hi han referències a la ciutat de València es nota una gran desesperança, per exemple en el XXIX podem llegir: “Quin temps sense res a esperar/mentre ens devora la impaciència/l’ànsia, la impotència...” Com a bon analista polític, no puc deixar-te de preguntar, com veus la nova situació política sorgida després de les eleccions del 24 de maig?
- Bo, un matís. No em considere un bon analista polític. Això també implica el domini d’un seguit de disciplines que no formen part del meu àmbit de formació. Ara, sóc periodista i un aficionat a la sociologia. M’agrada observar, pensar a llarg termini, i això et permet tenir un cert camp de visió. Ben mirat, falle més que una escopeta de fira, si fa no fa, com la majoria de les enquestes la qual cosa no deixa de ser un consol.
El canvi al nostre país el veig amb il•lusió, prudència i escepticisme. Il•lusió perquè tenim una oportunitat de posar el marcador a zero o quasi i redissenyar el país en base a un aprofundiment democràtic que a la llarga ha de canviar les hegemonies i desterrar el franquisme aquell que no hi ha manera d’espolsar-se i que s’expressa per l’anticatalanisme àgraf, o l’anorreament de la meritocràcia i el triomf d’un cert darwinisme social odiós. Prudència perquè les persones no són perfectes i els partits encara menys. Hi pot haver massa interessos i temptacions. Tampoc hem d’oblidar que les eleccions, que unes eleccions necessàriament no representen l’expressió d’un canvi profund en les mentalitats ni les estructures socials. I d’aquesta observació, el meu escepticisme. Com siga, vull pensar que les coses aniran objectivament bé, que tenim una gran oportunitat.
Josep Manuel San Abdón
