Joan – Bta. Campos (El Grau de Castelló, 1961) és metge, escriptor i viatger. Porta una llarga trajectòria com a escriptor. Ha fet una important carrera com a poeta, on ha estat guardonat amb diversos i importants premis literaris. El viatge sempre ha estat present en la seua poesia, però darrerament ha decidit narrar les seues vivències viatgeres, i ja ha publicat tres llibres de prosa amb el viatge com a protagonista, el darrer, El regal de la mirada (Onada edicions), sobre el qual hem mantingut aquesta conversa.
El viatge forma una part consubstancial de la meua manera d’entendre la literatura, com un projecció de l’existència. La metàfora del viatge impregna els meus llibres. M’agrada viatjar, sí, però qui escriu viatja, i també qui llegeix viatja. Què és un llibre sinó una incursió raonada, una fuga cap endavant, una nova descoberta al ulls atònics del lector? No debades, el sentit del viatge, és una de les metàfores més universal en la història de totes les civilitzacions.
Escriure un llibre no deixa de ser un viaticum, és a dir, allò que es fa servir per a mamprendre el camí. En aquests sentit, els meus llibres són una invitació a sortir del parany de quatre parets en què de vegades es converteix la nostra vida. La vida és un viatge. Un camí amb un punt de partida, i amb un final, segur. Probablement, els meus llibres de viatges siguen una aposta contra el temps.
Jo sóc poeta, però aquesta vegada m’ha plagut estirar la lletra. Em feia molta il·lusió escriure un llibre de viatge (o de viatges). Era un repte nou, i, tot i que ja havia fet alguna incursió en el gènere de la literatura de viatge (en realitat, no sé ben bé si es pot parlar de gènere o subgènere, però tant si val), necessitava un altre argument, en un altre registre, que em donara l’oportunitat de dir la meua, sense deixar de ser coherent amb la meua concepció de l’escriptura.
No ho he fet deliberadament, però crec que, en efecte, al llibre hi ha una mirada reiterativa al món de la infantesa. Insistisc, no ha estat una idea preconcebuda. Ha anat sorgint a mesura que anava escrivint el llibre. He de confessar que durant el viatge hi ha passatges que, no sé per quina estranya raó, em traslladàvem al món de la meua infantesa. Recorde, ara, per exemple, la navegació a través del llac Titicaca. El xiquet que governava la barca, em va confessar que volia ser metge. En un moment, des de la popa de l’embarcació, em vaig quedar mirant aquell jove barquer que mirava entotsolat l’extensió d’aquella mar interior. Va ser llavors quan em va vindre a la memòria una imatge de la meua infantesa, la mirada d’un xiquet de 10 o 12 anys d’edat que mirava la mar d’estiu des de l’espigó travesser del Grau de Castelló. El viatge m’havia ajudat a viatjar en el temps.
La raó que em va dur al Perú va ser diferent a la d’altres viatges. En aquest punt, va ser tot just a l’inrevés. M’atreia des de feia temps la cultura andina. Havia llegit molt sobre el tema dels inques, i les cultures de l'altiplà. M’atreia tant, que em va sobtar la idea d’escriure un llibre sobre aquell món tan fascinant, tan màgic i enigmàtic. He escrit altres llibres en què l’argument és el punt d’arribada. Però són llibres que estan escrits amb posterioritat, que són una conseqüència col·lateral del viatge, llibres escrits amb el solatge que t’ha deixat el lloc visitat. En aquest cas, la destinació va ser triada premeditadament, perquè jo volia escriure un llibre sobre el Perú. En realitat, vaig començar a escriure el llibre, molt de temps abans de xafar la terra peruana.
Hi ha diversos motius que em fan triar una destinació: la cultura local, el paisanatge, la bellesa escènica..., però si em pose davant del mapa del món i em fan triar, la mirada se me’n va invariablement cap a l’Orient. En aquest viatge, com que es creu que els primers pobladors del Perú (abans de ser peruans) van vindre de l’Est, a través de l’estret de Bering, em fa la impressió que he retornat d’una altra manera a Orient. La destinació m’ha d’atreure a través dels ulls, i sempre espere que al capdavall m’oferisca l’oportunitat d’ampliar l’horitzó de la mirada. No, no pagaria en principi per anar a Cancún, ni a Sausalito, ni a Platja Bávaro..., ni a Marina d’Or.
En efecte, aquest va ser un viatge organitzat. Un viatge que vaig organitzar després de molt de temps de treball. És cert que vaig fullejar guies turístiques, algunes agències de viatge, i vaig fer hores en alguna biblioteca pública. Vaig llegir llibres sobre la conquista del Perú, vaig llegir autors locals, novel·listes i poetes, historiadors... I, finalment, em vaig decidir a traçar un itinerari sobre un mapa. El meu itinerari.
Es cert també que en algun moment del viatge he fet servir la infraestructura que hi ha al país per al turisme, i gose a dir que, alguna vegada, he caigut, premeditadament o no, en el parany del touroperador. Arribats ací, m’agradaria fer alguna matisació. Si seguim la definició segons la qual el viatger es aquell que sap quan se’n va, però no quan torna, se’m fa difícil d’incloure’m en els grup dels viatgers. Com ja he dit el meu era una viatge circular, amb bitllet de tornada. Per a mi, però, la diferència rau en la mirada. No m’interessa la mirada del turista, i encara que al llarg del llibre hi ha passatges on la critique, no deixe de respectar-la, però ja et dic que no m’interessa.
No m’estic a dir que la major amenaça per a la forma de vida tradicional d’aquest poble com ara el peruà és, precisament, la seua principal font de riquesa: el turisme. La pèrdua d’identitat cultural és un perill que no hem de menystenir, perquè, malauradament, aquells qui determinen la cultura que s’ha de difondre en cada destinació turística no són precisament els nadius, sinó els empresaris, habitualment forasters, els quals sempre optaran per prioritzar els beneficis, tot ignorant les conseqüències. A la pèrdua de l’identitatari col·lectiu i dels valors històrico-culturals s’afigen també les greus conseqüències mediambientals.
Al Perú, al visitant se’l convida a entrar en una cultura ancestral, mil·lenària. En principi, tothom és benvingut, però sempre hauríem de recordar que ací, nosaltres només som els convidats; i que, per tant, ens hauríem de comportar com el que som i no pas com a agressors a qualsevol dels indrets que visitem.
Ni de bon tros. El viatge és un allau de sorpreses, i una descoberta sempre et porta a una altra. L’anticipació del viatge i la seua realització pràctica de vegades no coincideixen. La realitat mai no sol coincidir amb aquella que havies imaginat, d’una manera anticipada. Alain de Botton ho explica millor que jo al seu magnífic llibre El arte de viajar (Edicions Taurus, pensament, 2002).
L’experiència de la selva va pagar molt la pena. És un món caòtic, angoixant, misteriós. Una vegada li vaig escoltar dir a Miguel de la Quadra Salcedo, un aventurer impenitent, que el lloc més inhòspit per a viure, la destinació més cruel que havia visitat era la selva. L’angoixa existencial, la sensació de petitesa va rondinar el meu cap durant aquelles nits a la selva. Un dia vaig visitar el Llac de las tres Chimbadas, però no em vaig perdre, perquè jo no havia anat a buscar el Dr. Livingston. Una nit vaig tindre un malson. Se’m va aparèixer a l’habitació l’esperit de Joseph Conrad, però jo no era Marlow. El coronel Kurtz estava assegut al brancal de la porta, mentre sonava allò de This is the End... . Em va fer sentir molta paüra.
Estic d’acord, i de vegades s’anticipen a la memòria, encara que no els hagués fet. Hi ha també fenòmens de deja vu. Hi ha la memòria rèptil, l’olfactiva, que és la més primitiva, la més animal que conservem i que predomina per sobre les altres memòries. Una olor et porta a una altra olor que vas sentir fa molt de temps abans, en un lloc a milers de quilòmetres de distància. Potser hi ha animals que tenen més aguditzat el sentit del olfacte que nosaltres, però, nosaltres “sabem” visualitzar allò que hem olorat. Katmandú, per exemple.
Vaig prendre notes abans, en, i després del viatge. Guarde un petit quadern amb les tapes blaves, on hi ha enregistrades les anotacions en brut que feia sobre el terreny. Després, cada dia, a la nit, abans d’apagar la llum, passava les notes a net, com un deure. No debades, havia mamprès el viatge, perquè volia escriure un llibre.
Josep Manuel San Abdón
Foto: Emilio García Mañá
