dimarts, 28 de juny del 2011

Camins bíblics




MARTÍ GIRONELL. L'arqueòleg. Barcelona. Columna edicions. 2010.

 Bonaventura Ubach, monjo de Montserrat i profund coneixedor de les llengües de l'Orient bíblic, va viatjar diverses vegades a Terra Santa territori pel qual sentia autèntica fascinació, volia conèixer els paisatges on es desenvolupa la Bíblia per tal d'il·lustrar-ne una edició montserratina, així com arreplegar materials per a crear un museu bíblic en el monestir. Ell mateixa ens ha deixat testimoni d'aquests viatges en dos llibres: El Sinaí. Viatge per l'Aràbia Pètria. Cercant les petjades d'Israel (1913) i Dietari per les regions de l'Iraq (1922 -23), recentment reeditat.
Un personatge amb aquestes característiques per força havia de ser atractiu per a qualsevol escriptor, i així ho ha entès Martí Gironell que novel·la un viatge realitzat pel monjo l'any 1910, que com explica en una nota al final del llibre si bé s'ajusta prou als fets reals introdueix algun element que pertany a la seua imaginació.
Bonaventura Ubach es mostra com un personatge tossut, amb unes idees molt clares del que volia aconseguir, i cap dificultat no el deté, i així en el seu viatge  haurà de travessar deserts, on es tindrà d'enfrontar amb enormes tempestes, i als perills que tot desert comporta, serà assetjat per bandits, però també per xacals i hienes, ensopegarà amb enormes traves burocràtiques, amb xeics sanguinaris, amb plagues bíbliques i amb misterioses sectes, però res no l'apartarà del camí per a assolir el seu somni.
El viatge per al monjo de Montserrat serà un camí d'aprenentatge, anirà coneixent sobre el terreny els llocs que apareixen a la Bíblia, i anirà aclarint i interpretant els misteris que la seua lectura li havien procurat com per exemple què era el mannà, l'aliment que Déu havia enviat al poble hebreu durant la travessia del desert.
El començament és impactant, i ens augura un llibre d'aventures trepidant, però a partir del segon capítol, la narració adquireix un aire narratiu més reposat amb l'estructura de dietari que agafa, tanmateix la tensió del interès de la lectura no decau en cap moment. Martí Gironell amb ma d'orfebre va introduint nous personatges, llegendes, xicotetes anècdotes, que fan el llibre d'allò més atractiu.
L’arqueòleg ens transporta a uns temps en què l’aventura encara era possible, tot narrat amb un estil àgil, clar i que per tot això la converteix en una lectura força recomanable.
Josep Manuel San Abdón


Entrevista amb Josep Igual



    Josep Igual ha publicat recentment un nou llibre de relats, “No és el que sembla”(Cossetània edicions). Aquests dies es troba molt enfeinat fent presentacions promocionals del llibre, però ha tingut l'amabilitat de concedir-nos una part del seu temps per a parlar d'algunes qüestions del llibre i aquest ha estat el resultat.

- La majoria dels protagonistes dels teus relats són personatges marginals, perdedors, solitaris...Què tenen aquests personatges que et resulten tan atractius?

        Aquests personatges em permeten estripar aparences. Són el fum que delaten les flames de les injustícies. Em resulten simpàtics, no ho nego, potser els comprenc o els sento de la família, i són poc convencionals i donen molt de joc narratiu. A més, anem veient que cada dia hi ha més gent que és expulsada de, diguem-ne, certes normalitats economicistes.

- L’erotisme té un protagonisme molt important en totes les narracions, però mai no hi ha tendresa, afecte...sinó que sovint hi ha infidelitat, descàrrega de la pulsió sexual, la parella com un simple cos...per què li has donat aquest tractament?

         L’erotisme forma part de la comunicació i dels malentesos humans. I, per aquests solars nostres, amb certes repressions i esbiaixades educacions emocionals que hem tingut, més d’una generació s’ha format un embolic considerable. Aqueixos embolics – alguns desconjuntats o directament malaltissos- expliquen moltes coses que van passant i que apareixen als periòdics. Però, crec que en més d’un dels relats sí que hi ha tendresa, tot i que sí que predomina una veu narradora que només s’ho mira i descriu, deliberadament apartada o freda, perquè pretenia certa musculatura estrictament narrativa. Moltes d’aqueixes pulsions dels personatges del llibre responen també als estímuls que la cultura de masses va inoculant insistentment.


- Una novetat d’aquest llibre ha estat la introducció de la ciència ficció i l’onirisme. Què has descobert en aquests món?

         Crec que d’onirisme, més o menys n’hi ha també en altres llibres. I d’element fantàstic diria que també. La ciència ficció que empro a “No és el que sembla” és molt irònica i alhora avisadora de per on estem anant amb les accelerades deshumanitzacions. Alguns dels relats d’aquest caire parteixen d’idees a no desatendre d’Orwell o Huxley. Ja hi ha molts elements ara mateix que apunten que podem fer cap a això, i l’afer és força inquietant. I, és clar, la ciència ficció permet els registres al·legòrics. 


- Una qüestió que m’ha cridat l’atenció és la banda sonora del llibre, en la majoria d’històries apareixen músics, generalment rockers americans i anglesos dels anys 60 i 70. Has volgut fer un homenatge a aquesta generació? Ho has fet servir per a crear l’ambient del relat?

         En la majoria dels meus llibres hi ha referències musicals. La música –ja saps que també en faig- forma part important de la meua vida, i és lògic que es note als textos. Però, en algun cas, en algun dels relats, sí que té una funció ambiental o ajuda a fixar cronològicament els personatges principals i les escenes.


- Un tema que apareix en alguns dels relats és la banalització creixent de la societat actual. És això el que porta els personatges a la marginació i a la solitud, i en definitiva, a no adaptar-se a aquest món?

         A alguns dels personatges, diguem-ne més il·lustrats o sensibles, sí que és la banalització que els foragita –o ells s’aparten -, però en altres, la majoria, és l’explotació o la crua injustícia que els desplaça. 


- Un dels mèrits del llibre, al meu parer, és la cura que has tingut del llenguatge. És una cosa que sembla que cada vegada et preocupa més. Estic en el cert?

         Sempre m’ha preocupat el tractament del llenguatge, és un aspecte cabdal en la creació literària tal com jo l’entenc. Potser sí que cada vegada em preocupa més... intento fixar-me tot el que puc i mirar de ser el més precís possible, sense renunciar a pinzellades poètiques, però sense perjudicar el pinyol narratiu. Potser és també una petita aportació contra l’empobriment i les imprecisions del llenguatge que vivim.


- En algun relat, “L’oncle Mas”, “Maniquins fumejants”, per exemple, hi ha algun component de la realitat. Busques en la realitat la inspiració de la teua literatura? 

         De sempre, i més encara  en aquests moments, la realitat és tan polièdrica i farcida de ficcions i virtualitats... He tingut etapes més experimentalistes, però ningú no surt volant del tot. I això que en diem realitat – i que potser demanaria molta matisació llarga que ara no podem fer- té molts de plànols i és difícil, quasi impossible, de copsar sencerament. Però sí, fonamentalment, l’observació de les realitats em dóna la majoria de materials, i no només amb els contes. Ara, no renuncio mai a certa textura poètica, potser per això algun crític diu que sóc un prosista impressionista... crec que aquesta pinzellada és una de les meues especialitats o segell personal. Tot i que a “No és el que sembla”, diria que hi ha un narrador més pur, menys impressionista.

Josep Manuel San Abdón

dimarts, 21 de juny del 2011

ENTREVISTA AMB RAFAEL ESCOBAR



Rafael Escobar (Burjassot. L'Horta del Nord, 1942) compta amb una llarga trajectòria com a escriptor, en el seu haver hi ha prestigiosos premis L'Encobert de Xàtiva, L'Alambor de Benicarló o l'Andròmina dels Premis Octubre. El seu darrer guardó ha estat el Vila de Puçol, amb “Històries espectrals” (Onada edicions, 2010), sis relats curts de ciència – ficció, l'acció dels quals es desenrotlla en la proximitat de cadascun dels diversos planetes. Sobre aquest llibre hem mantingut la següent conversa amb l'autor.

  • En la major part de la teua obra anterior has tingut tendència a mirar cap al passat. ¿Per què ara has decidit mirar cap al futur?

  • En realitat no acaba de ser totalment cert, això, però sí en part. En l’obra publicada hi ha llibres, com ara, Els vidres entelats, que és una novel·la on l’acció se situa al voltant del 2020/2030, i està també el recull Històries urbanes, cinc relats curts ben actuals. I també es desenrotllen en el més rabiós dels presents gran part dels contes i relats, així com les novel·les curtes, que em publicaren en edicions institucionals i, per tant, menys divulgades però que, d’alguna manera, ahí estan, formant part del conjunt. Però la pregunta té la seua part de raó perquè és possible que se’m relacione principalment amb la novel·la històrica.

  • El futur que ens presentes en aquests relats és un futur molt deshumanitzat i cruel. ¿Creus que la humanitat va a pitjor?

  • No. Jo crec que el percentatge de crueltat en l’espècie humana ha variat poc al llarg dels segles, el que passa és que ara tot té més ressó per l’omnipresència dels mitjans de comunicació. Ahir mateix, li vaig escoltar a l'Àngels Barceló, a propòsit de la càrrega dels mossos a la plaça de Catalunya, que “per fortuna, hui, allà on hi ha una porra hi ha una càmera”. Crec que és una frase molt encertada. En realitat, pense i espere que la gent “bona” continua i continuarà sent majoria. El que passa és que la gent “bona” i les bones notícies solen ser “menys notícia” perquè sembla que haja de ser l’obligat i esperable.

  • Un aspecte positiu que presentes en aquestes narracions és que, malgrat tot, sempre hi ha personatges disposats a lluitar per la seua llibertat. ¿És així?

  • Decididament sí. Mai, en cap moment o situació, faltarà gent disposada a no deixar-se arrabassar la seua llibertat. És una de les més nobles característiques de l’espècie, dit siga en honor de l’espècie.

  • Un fet que em crida l'atenció és que en totes les narracions hi ha referències a la mitologia clàssica. ¿Per què aquesta preferència?

  • La veritat és que aquesta associació ja em venia donada amb antelació. De fet, tota la nomenclatura dels astres coneguts des de més antic es recolza en la mitologia clàssica, potser perquè l’Astronomia és una de les ciències més antigues, possiblement des que la Humanitat deixà d’anar a quatre potes i pogué mirar cap al cel. Si ens fixem podrem veure que aquesta nomenclatura clàssica s’aplica amb una gran coherència: al planeta més gran del Sistema se li dóna el nom del més gran dels déus, Júpiter/Zeus, i el nom dels seus satèl·lits es treu de personatges que tingueren a veure amb el Pare dels Déus. Amb Saturn/Cronos passa el mateix, com a la resta de planetes. Per això als dos satèl·lits de Mart/Ares, déu de la guerra, se’ls anomena Phobos i Deimos, és a dir, Terror i Espant.


  • Entre els escriptors en llengua catalana n'hi han pocs que han conreat la ciència ficció, potser Pedrolo i pocs més. ¿Has tingut algun escriptor de model a l'hora d'escriure aquest llibre?

  • Potser n'hi ha més, però jo no en tinc constància. Tinc la meua teoria sobre el fet que planteges. Pense que el fenomen de la diglòssia està més arrelat del que pensem, fins i tot entre gent que podríem anomenar “nostra” i que en principi hauria de tenir açò molt clar. Si mirem enrere veurem que hi hagué un temps en que només es considerava (i consideràvem) “normal” fer poesia, però no, per exemple, novel·la. Després arriba la Transició i es posa de moda l’assaig que podríem dir “insiderista”, però no, encara, la novel·la -quin atreviment!-; això ve després – parle del País Valencià, òbviament -, i en acabant venen les traduccions, altre pas que tampoc no tots veien clar, però que ja està ací. I ara, dins del camp de la narrativa, alguns pensem que per què no la de ciència ficció? Està clar que es va avançant però no de manera uniforme. Respecte a la segona part de la pregunta, tinc una gran admiració per autors com Asimov o Clarke, però no crec tenir-los de model, almenys a nivell conscient.

  • En el relat “Morat?”, a partir de la idea d'un disminuït psíquic, indirectament l'escriptor Arnold Mac Kinley escriu un llibre. ¿Pretens amb això criticar la petulància de certs escriptors?

  • De cap manera, tot i que seria absurd negar l’existència de petulància en alguns literats, però no en un percentatge major que el que dóna qualsevol altra professió. Això sí, en literatura la petulància es nota de seguida, més aviat que en altres camps. Però jo tinc molt clar que la majoria dels autors sabem que, en un elevat percentatge, les idees ens venen de fora, del dia a dia, de la quotidianitat, i de tota classe de persones a les quals hem d’estar agraïts i hem de respectar, perquè potser escrivim millor que elles, però elles ens superen en altres aspectes de la personalitat i de la vida, com per altra banda sembla normal i lògic.
Josep Manuel San Abdón

dissabte, 18 de juny del 2011

ENTREVISTA AMB JOAN ANDRÉS SORRIBES




Joan Andrés Sorribes és un dels escriptors de les nostres comarques amb una trajectòria més consolidada, després de començar amb una trilogia de novel·les etnohistòriques, darrerament s’ha aproximat més a la societat on viu. Així mateix s’ha aproximat en els últims temps a la narració curta, el seu últim llibre “Set narracions curtes per a una setmana llarga” (Onada Edicions, 2010), li va valdre el premi de narrativa “Vila d’Almassora”, sobre aquest darrer llibre vam mantenir amb ell la següent conversa.
Després d’un temps d’haver publicat el llibre, has arribat ja a alguna conclusió sobre el que dius en la narració introductòria, sobre si el que escrius es producte de la teua imaginació o són les muses qui dirigeixen el teu pensament? En tot cas, tens algun mètode per a inspirar-te?
 No s’ha d’oblidar que la primera narració no es presenta com a tal; jo mateix ho explique al primer paràgraf aclarint quina és la meua part en la narració i quina pertoca a allò que uns anomenen musses, d’altres imaginació, inspiració o no sé quantes coses més. Amb tot i això, no s’ha d’oblidar que són elles, les pròpies protagonistes del relat, qui es defineixen com a tals davant del meu escepticisme.
Pel que fa al mètode que use per inspirar-me, si s’ha de parlar amb el cor a la mà, jo no sabria què dir; de vegades serà un impuls interior, d’altres et provoca un fet extern, fins i tot ens inspiren sentiments, vivències, lectures, somnis, converses i qualsevol cosa que provoque aquella espurna capaç d’engegar el procés creador. Sí que puc dir, però, que la cosa sempre resulta immaterial i intangible, que per això mateix també és de natura imprevisible i difícil de controlar. Però no per això resulta menys real.
Llegir històries o veure pel·lícules influeix en la teua manera de percebre la realitat? Hauries escrit la narració “La mosca” sense haver llegit el relat de George Langelaan o vist la pel·lícula d’Edward Bernds?
Tots som esclaus de les nostres lectures, del que veiem o del que vivim i sentim. Són aquestes vivències les van configurant el nostre particular bagatge cultural i és a través d’aquest bagatge que encarem la realitat que ens envolta. El relat de “La mosca”, però, sols li deu a Langelaan aquell rerefons cultural de que he parlat i, si molt rebusquem, una part del final. Realment, el relat va nàixer un matí d’estiu (així s’explica a la narració) observant com les mosques m’emprenyaven a l’hora de desdejunar; és a partir d’aquest fet que surt la història. Pel que fa a la referència a Langelaan, com totes les que faig al text, són  homenatges deguts a gent que m’ha impressionat.
En la narració “La coherència com a valor” al protagonista no li queda cap amic més que el seu gos. La proliferació de gossos de companyia en les ciutats que s’ha produït en el darrers anys, creus que és perquè els ser humans estem cada cop més incomunicats? o perquè els gossos ens poden escoltar però no ens contesten?
Bé, el gos del meu relat està tan humanitzat que el lector no se n’adona de la seua identitat fins al remat de la història; de fet, tot i que no parla, pensa i analitza els fets amb una racionalitat superior a la del seu propietari. La veritat és que el món de les mascotes sempre m’ha donat molt que pensar. Mai no m’ha agradat ser propietari d’una mascota; em recordava l’esclavitud i trobava alienant el fet d’imposar-li a un animal comportaments, valors i actituds humanes. Sovint, quan veig persones humanes parlant amb un gos o dient allò de que “el gos és el millor amic de l’home”, no puc estar-me de pensar que prou desgràcia que té la persona que ha de recórrer a un gos com a millor amic. Pobre home… i pobre gos.

Què li déu “Set narracions curtes...” a la figura de Kafka?
 El mateix que he comentat sobre la mosca val per ací; ben entès que a les “Set narracions…” les situacions són molt més variades, menys dramàtiques i força iròniques. Sols cal veure en aquesta cita uns homenatges deguts i en algun moment se’ns presenta l’ocasió de fer-ho.
S’ha dit que “Set narracions curtes...” és el teu llibre més personal. Estàs d’acord?
No falta gent que ho diu, això; jo sé, però, que cadascun del meus llibres porta enganxades moltes parts de mi. Jo sols sóc capaç d’escriure rebuscant entre els plecs de l’ànima; potser això resulta molt més evident a “Parlaràs de mi” per ser un llibre molt més compromès. Sí que reconec que aquest format de la narració curta et dóna una major llibertat a l’hora d’escriure i això sens dubte possibilita que et mostres més com ets. Tant si vol com si no, quan entres en la dinàmica d’una novel·la vas adquirint un seguit de lligams que et venen donats pel propi tema, per l’època, pels personatges o per la dinàmica de la narració. Clar que sempre resols aquestes situacions segons el teu personal criteri, et cal aturar-te, replantejar-te situacions o formes, posar o llevar coses, etc.
Val a dir, però, que jo m’he trobat molt més solt en aquest recull que no en  l’anterior, de “L’altra mirada”. Per més que en aquell, també m’hi reconec, ací aflora més clarament el Joan que jo sóc.
En la contraportada del llibre es parla de situacions surrealistes, però situacions com les que es conten en el relat “Ser o deixar de ser”, sense arribar a l’extrem d’aquesta història, es donen cada dia. És la vida la surrealista o bé les narracions són realistes?
Aquesta història té molt poc de surrealisme, molt menys del que la gent pot pensar. De fet està inspirada en diferents vicissituds patides al llarg de la meua dilatada relació professional amb l’administració educativa. Fins i tot diré que hi ha fragments gairebé transcrits al peu de la lletra.
És per això que refuse delimitar els conceptes REALISME/SURREALISME amb caràcter antagònic; tan real és una cosa com l’altra. Tal com veieu a les diferents narracions, la diferència rau amb el punt de vista amb que enfoquem la realitat. Allò que per uns és realitat pura i dura és per altra gent un mite, una llegenda, un somni o una creença. Realisme o surrealisme, no són per mi altra cosa que dos aspectes complementaris d’aquella realitat que existeix fora de nosaltres i al marge de les nostres observacions.
Vas començar amb la novel·la històrica, però darrerament t’has aproximat al present. A què es déu aquesta evolució?
Sembla una evolució lògica; un camí natural des del passat cap al present. Vaig començar amb els ibers (segle III A.C.), vaig continuar amb la pesta negra (segle XIV) i després amb la guerra de Cabrera (segle XIX). Finalment, als dos reculls de narracions curtes i a “Parlaràs de mi” em vaig veure abocat a analitzar el món actual sota diferents aspectes. El procés, però, sempre és el mateix: t’has de documentar, has de construir la història i els personatges i finalment has d’adoptar els registres corresponents i administrar la informació.
El problema el tenen aquells que intenten explicar processos que potser resulten inexplicables; són els crítics que parlen de novel·la històrica si tractes del passat més antic i de novel·la social quan tractes del passat més recent. En tots dos casos, però, jo em limite a contar històries; la veritable evolució rau en la forma d’enfocar la narració, en els missatges que decideixes transmetre, en la profunditat dels personatges, en el paper que dónes al narrador i en aquelles coses tan impalpables com aquestes. En definitiva, l’evolució està en aquells canvis que fa l’autor per aconseguir no repetir-se sense deixar de ser ells mateixos.
Josep Manuel San Abdón

dijous, 16 de juny del 2011

ENTREVISTA AMB MANEL ALONSO





Manel Alonso i Català (Puçol, 1962), és un home de verb fluid i conversa animada, li agrada contar històries oralment i sap traslladar-les a la perfecció al paper imprès, com podrem observar si llegim el seu darrer llibres de narracions, Els somriures de la pena, però a més conrea altres gèneres, com a ara la poesia, amb el seu darrer poemari, Si em parles del desig, va guanyar el Premi “Antoni Matutano” 2010 de la Vila d’Almassora. Recentment va estar en Benicarló presentant-los i vam mantenir amb ell aquesta conversa.

–Què té d’autobiogràfic Els somriures de la pena?
–Doncs un percentatge molt alt. A l’hora d’escriure cada relat vaig partir d’una vivència pròpia o de la d’algú molt proper a mi. Després buscava la fórmula més adient per a fer literatura amb aquell material que tenia en les mans. No he pretés en cap moment plasmar uns fets tal com van ocórrer, pense que això és impossible, ja que el narrador sempre acaba impregnant la narració de la seua mirada.
–Un tema que sembla que t’obsessiona i està present en molts contes és el de la mort.
–Com a individu, tinc una relació difícil amb la mort, amb el dolor que la pèrdua d’un ésser estimat genera i amb tot el ritual que l’envolta. Em fa patir i em costa assumir-la com una part de la vida. M’he criat en un poble i un temps en què la mort de tant en tant apareixia pel veïnat i s’emportava algú. El difunt o difunta es posava a l’entrada de casa i a la porta es feia un rotgle d’homes que parlaven de les collites, de la festa, de la vida, que contaven fins i tot algun acudit, mentre que les dones atrafegades per l’interior de la casa atenien les visites i aguantaven el plor, i a tot això el mort estava allí com si estiguera fent la sesta. Jo m’ho he mirat sempre atònit, sense acabar de comprendre per què la vida havia fugit d’aquell cos.
–Malgrat la presència constant de la mort, el llibre no està exempt d’humor.
–Sí. És que hi ha escenes de la vida que si les vius en primera persona poden ser dramàtiques, però quan te n’allunyes en el temps t’adones que entre el drama hi havia punts que ratllaven l’esperpèntic i el ridícul, que una vegada contats ho són.
–Sembla que en el llibre hi ha una nostàlgia d’aquell temps passat.
–La nostàlgia, i en part també l’humor, són uns components de la mirada de la qual parlava en un principi. Sóc una persona que tendix a l’enyorança. També és degut al fet que parle de gent molt pròxima que ha faltat i recordar-los, encara que siga a través de la literatura, em feia sentir una certa tendresa i un enyor dels moments més feliços que vaig viure amb ells.
–Passem a parlar de Si em parles del desig. El record, com en el llibre anterior, també hi és present, com un desig d’atrapar el temps.
–Sí. En la meua obra hi ha dos temes que són presents d’una manera o altra, la memòria i l’erotisme. N’hi ha altres, però aquests són constants. En aquest llibre en concret intente atrapar els moments plaents per tal de fer amb ells un talismà contra la infelicitat.
–L’erotisme es presenta en aquest llibre amb un to bàsicament més contingut, més líric. Per què has buscat aquest to?
–Havia escrit amb anterioritat dues novel·les eròtiques, Escola d’estiu i Breus instants, aquesta darrera, després de quedar finalista en el Premi de Narrativa Eròtica de la Vall d’Albaida, resta fins ara inèdita, són textos directes i on apareix molta gimnàstica sexual. En Si em parles del desig m’abellia dir les coses d’una altra manera, jugar una mica amb el llenguatge i crear una imagineria sensual sense oblidar l’element amorós, ja que és un llibre en el qual l’estima és present. La carn vol carn, però no a qualsevol preu, la carn necessita ser adobada amb rituals de seducció, però també amb uns pessics de tendresa i d’amor.
–El cos femení és el protagonista del llibre, però no és només font de plaer i desig consumat, sinó també de dolor. Sense aquest dolor naixeria la poesia?
–El dolor ens fa sentir vius. El dolor ens recorda que som febles i que la fi pot estar pròxima. El dolor també és produït pel fracàs, per les renúncies. La poesia naix de l’alegria de viure, el poeta és un ésser que s’encanta amb la vida. La poesia naix també del dolor que ens produïx el camí sinuós del viure, el poeta és un ésser que es desencanta de la vida cada dia. La combinació de tot plegat és l’espurna que dóna pas a l’incendi del poema.
–Les citacions dels dos llibres em semblen tota una declaració de principis. Quin camí has seguit per a trobar-les?
–He estat sempre un lector voraç, amb els anys he aconseguit educar-me una mica el gust, prendre notes, reflexionar sobre allò que llig i fins i tot escriure un grapat de papers sobre cada llibre que ha passat per les meues mans. De colp i volta vas llegint i trobes un vers, una frase on algú, que segurament no et coneix, ni coneix la teua obra, ha resumit d’una manera magistral allò que tu estaves dient en un poema, en una novel·la o en un relat, i et sents obligat a agafar-ho i dur-ho perquè l’encapçale. Sovint són citacions d’autors dels quals admire una part o tota la seua obra.

Josep Manuel San Abdón